Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.
EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA
Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu
polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara
va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home
– Déu absort es tocava la barba
preguntà sobre la primera causa
– Déu mirà a l'infinit
preguntà sobre la darrera causa
– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll
quan Spinoza va callar
Déu digué
– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans
– mira les teves mans
ferides i tremoloses
– et fas malbé la vista
en la foscor
– t’alimentes malament
vesteixes pobrament
– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície
– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos
– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes
– sigues astut
com Erasme
– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà
– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles
– pensa
en la dona
que et donarà un fill
– veus Baruch
parlem de les Coses Grans
– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen
ara cau la cortina
Spinoza es queda sol
no veu el núvol daurat
la llum a les altures
veu la foscor
sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.
Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.
dimarts, 29 de desembre del 2009
dimarts, 22 de desembre del 2009
diumenge, 13 de desembre del 2009
Del llit estant
- Mira... en aquesta època de l’any des del llit pots veure la constel•lació d’Orió.
- A l’estiu no es veu?
- No, a l’estiu es veu de matinada, i segons com no arribes a temps de veure-la abans que la llum del dia l’esmorteeixi.
(...)
- Veus aquella estrella vermellosa... la veus... és l’espatlla dreta d’Orió. És una gegant vermella es diu Betelgeuse.
I aquella blava es diu Rigel i és el genoll esquerre del caçador.
Si et fixes, Orió porta un cinturó format per tres estrelles... les veus... la gent li diu “les tres Maries”. Si no visquéssim a una ciutat veuríem com penja una espaseta del seu cinturó, però aquí a on vivim les llums es mengen el cel.
- A Sòria es veurien?
- Si a Sòria es veurien.
- I a Galícia?
- Si, a l'antiga casa del meus avis si.
- I al bosc?
- Si, al bosc també.
- On vas aprendre tu aquestes coses.
- Les vaig aprendre d’un llibre.
-Quin llibre?
-Un... però no el tinc.
-Per què?
- Perque el vaig deixar a una nena de la meva classe i no me'l va tornar.
- Busca’l a Internet.
- Si, això faré. Vinga va... a dormir! bona nit.
(...)
- És molt gran Betelgeuse.
- Si, molt gran,
- Més gran que la Terra?
-Si.
- Més gran que el sol?
- Si.
- Com de gran?
- Molt gran.
- Però com de gran?
- ... doncs... doncs així de gran:
- A l’estiu no es veu?
- No, a l’estiu es veu de matinada, i segons com no arribes a temps de veure-la abans que la llum del dia l’esmorteeixi.
(...)
- Veus aquella estrella vermellosa... la veus... és l’espatlla dreta d’Orió. És una gegant vermella es diu Betelgeuse.
I aquella blava es diu Rigel i és el genoll esquerre del caçador.
Si et fixes, Orió porta un cinturó format per tres estrelles... les veus... la gent li diu “les tres Maries”. Si no visquéssim a una ciutat veuríem com penja una espaseta del seu cinturó, però aquí a on vivim les llums es mengen el cel.
- A Sòria es veurien?
- Si a Sòria es veurien.
- I a Galícia?
- Si, a l'antiga casa del meus avis si.
- I al bosc?
- Si, al bosc també.
- On vas aprendre tu aquestes coses.
- Les vaig aprendre d’un llibre.
-Quin llibre?
-Un... però no el tinc.
-Per què?
- Perque el vaig deixar a una nena de la meva classe i no me'l va tornar.
- Busca’l a Internet.
- Si, això faré. Vinga va... a dormir! bona nit.
(...)
- És molt gran Betelgeuse.
- Si, molt gran,
- Més gran que la Terra?
-Si.
- Més gran que el sol?
- Si.
- Com de gran?
- Molt gran.
- Però com de gran?
- ... doncs... doncs així de gran:
dissabte, 12 de desembre del 2009
Els millors professors europeus.
A aquestes alçades, escoltar sencer “Els millors professors europeus” de Manel, ara que fins i tot els polítics diuen portar-los al reproductor de MP3, no deu ser el “colmo” de la modernitat. Però un arriba a les coses quan pot.
I si J. Tens raó, recorden un xic a “Beirut”
Dolços somnis, bona nit.
I si J. Tens raó, recorden un xic a “Beirut”
Dolços somnis, bona nit.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Sóc el segon. Estima'm. Un poema de Josep Maria Ripoll.
No voldria posar-me endogàmic... però és que fa uns dies que em volta pel cap aquest poema d’en Josep Maria Ripoll, que té una poesia amorosa delicadíssima, vegeu per exemple les sextines eròtiques del seu llibre “Dels marges”.
DOS
Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.
Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.
DOS
Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.
Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.
dimarts, 24 de novembre del 2009
La vostra resistència em reconforta. Un poema de Josep Gerona.
Lacònic, vestit amb tipus Garamond, Josep Germà disfressat de Josep Gerona consigna la no persistència del paisatge, i alguna cosa més que aquest furt es fa evident. La seva resistència em reconforta.
Del seu bloc de pensament urgent n'extrec aquest poema. Aquest és ja un dels poemes més estimats per mi, un himne a la dignitat, una peça indispensable del petit calaix on deso tot allò que em permet resistir.
Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.
T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel•lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.
Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.
La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.
Poema de Josep Gerona
(extret del seu blog de "pensament urgent").
Més Gerona a http://josepgerona.canalblog.com/
dissabte, 7 de novembre del 2009
Dependència.
Un lloc acollidor.
M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.
Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.
Abstret.
A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.
39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.
El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:
"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació
72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.
0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)
0 Persones reben ajut a domicili.
42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "
(*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.
"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"
Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.
L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!
Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.
Bon cap de setmana.
M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.
Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.
Abstret.
A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.
39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.
El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:
"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació
72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.
0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)
0 Persones reben ajut a domicili.
42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "
(*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.
"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"
Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.
L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!
Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.
Bon cap de setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)