Com triga l’aurora a anunciar-se

 

Kitao Masayoshi 1764–1824). Tenarai hyakunin isshu. Xilografia.
The Arthur Tress Collection of Japanese Illustrated Books.
Kislak Center, University of Pennsylvania Libraries

 

 

Aquells que em coneixen saben de la meva devoció per aquest fragment de Safo, de la meva devoció per Safo, de fet:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

L’he transcrit en la versió de Balasch (podeu trobar altres en aquesta entrada), perquè va ser aquesta la que va seduir l’home jove que vaig ser.

Sempre tinc aquest poema al cap: les Plèiades i el poema són dos amors de joventut. Però això vaig tenir una sorpresa quan en obrir a l’atzar la versió de Jaume Medina del “Llibre de les cent tankes”, el primer poema que vaig llegir va ser aquest:

¿Saps com triga
l’aurora a anunciar-se
dins la nit fosca,
mentre jo dormo sola,
ben sola lamentant-me?

La Mare de Fujiwara No Michitsuna (973-995)

Explica Jaume Medina que el llibre de les cent tankes (Hyakunin Isshu) és una col·lecció de tankes confeccionada per Fujiwara-Teika al voltant del 1200 amb tanques del s. XIII i anteriors.  He trobat deliciosa la història d’aquesta versió, que es dilata al llarg de més de trenta anys, que el mateix Jaume Medina explica a la introducció del volum, de com Medina treballar a partir de les traduccions del professor Kozue Kobayashi. Us deixo que la descobriu, és un dels al·licients del llibre.  Afegiré, això sí, que la traducció del professor Kobayashi d’aquesta tanka diu: “¿Saps com tarda l’aurora de la nit en què dormia sola en lamentació?”.

 

Hyakunin Isshu/ Llibre de les cent tankes.
Versió de Jaume Medina.
Lleonard Muntaner.
Palma (Mallorca), 2021.
 

Tropisme

 Fotografia: VM, gener 2023.

 

 

TROPISME

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
    un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan,
    només conté llum.

(de L’home que mira perplex,
Papes de Versàlia, 2007)

 

l’animal suau del teu cos

 

Dear D.

I want to read you a poem by a poet I didn't know until a few days ago.

The poem has been haunting me these days, and I thought that maybe it meant something. In any case, I thought that it might be a good opportunity to share it with you tonight, Christmas Eve, now that the house is quiet and mine are asleep. 

It is  “Wild Geese”, a beautiful poem by Mary Oliver. In Spain, her poetry is barely translated. I'll record it to you in my broken English, my apologies.

Have a good night,

Víctor

OQUES SALVATGES 

No cal que siguis bona.
No cal que caminis de genolls
centenars de kilòmetres pel desert, penedint-te.
Només has de deixar que l’animal suau del teu cos
estimi allò que estima.
Parla’m de la desesperació, de la teva, i jo et parlaré de la meva.
Mentrestant, el món continua.
Mentrestant, el sol i els còdols transparents de la pluja
travessen els paisatges,
sobre les prades i les arbredes profundes,
les muntanyes i els rius.
Mentrestant, les oques salvatges, altíssimes en l’aire blau i net,
tornen a casa.
Siguis qui siguis, per sola que estiguis,
el món s’ofereix a la teva imaginació,
et crida com les oques salvatges, aspre i excitant,
una vegada i una altra anunciant el teu lloc
en la família de les coses.

Mary Oliver

 

WILD GEESE 

You do not have to be good
You do not have to walk on your knees
or a hundred miles through the desert, repenting. 
You only have to let the soft animal of your body love what it loves. 
Tell me about despair, yours, and I will tell you mine. 
Meanwhile the world goes on.
Meanwhile the sun and the clear pebbles of the rain 
are moving across the landscapes, 
over the prairies and the deep trees, 
the mountains and the rivers. 
Meanwhile the wild geese, high in the clean blue air, 
are heading home again. 
Whoever you are, no matter how lonely, 
the world offers itself to your imagination, 
calls to you like the wild geese, harsh and exciting- 
over and over announcing your place 
in the family of things.

Mary Oliver, del llibre “Dream work”, Atlantic Monthly Press, Nova York, 1986. Versió de V.M. 

  - o -

Vaig descobrir el poema que em va rondar durant dies, en una versió de Jonio González, publicada al seu mur de Facebook –un calaix ple de miracles–, i que enllaço a continuació, després vaig descobrir una altra versió de Sara Torres publicada a la revista Alga. En català,  Corina Oproae ha traduït el llibre “L’ocell roig”, publicat per Godall.

La versió en català del poema de Mary Oliver d’aquest post, finalment va sortir publicada a l’Àlbum 5 de Papers de Versàlia, Vida/Mort (Sabadell, 2025), amb un comentari de Begonya Pozo. 

 

 

 

Nocturns

 

 

Nocturns
Fotografia: VM, gener 2023