Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser.
Lamineta de Tessàlia, s. IV AC. |
Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.
Així, la presència de la font:
“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”
“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”
Font: Wikipedia commons |
Qui ets? on ets? on vas?
Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.
María Zambrano |
Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.
- o -
C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.
María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.