Catàleg de desficis

dilluns, Maybelline

2012-01-23T01:08:00.000+01:00

Sobtada glopada de tendresa aquest dilluns, a les set, al semàfor, quan la noia de l’Opel Corsa, es posa la màscara de pestanyes.

Castanyer. Tadeusz Rozewicz.

2012-01-18T23:33:00.000+01:00

Transcric la versió complerta del poema de Tadeusz Różewicz, citat al post del dia 9 de gener. Jo crec que són uns versos que perfectament hagués firmat Amikhai, si hagués estat polonès, versos com ara: "i Déu omnipotent que va barrejar/ l'amarg amb el dolç/ penja en una paret desemparat/ i pintat malament".

I penso ara que la menció a Amikhai aquí, potser no sigui una acrobàcia: no debades ambdós poetes van compartir època i una vivència extrema.

- o -

CASTANYER

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços

en un prestatge hi ha els flascons
en què les melmelades
com deeses de dolces boques
han servat el sabor
de l'eterna joventut

l'exercit en un racó del calaix ja
fins que el món s'acabi serà de plom

i Déu omnipotent que va barrejar
l'amarg amb el dolç
penja en una paret desemparat
i pintat malament

La infantesa és com la cara desdibuixada
d'una moneda d'or que dringa
amb so pur.

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

Cuando acaba septiembre. José Carlos Llop

2012-01-14T13:28:00.000+01:00

La casualitat novament et porta a un descobriment lluminós. Una recomanació sense matisos.

La xarxa en va plena, però jo fins ara, desconeixia l'obra de José Carlos Llop, i ha estat un encert poder dedicar-me temps aquest Nadal passat, per assaborir aquest poemari curt i elegant.

Si, diguem que és poesia culta, però al capdavall són poemes lligats a la vida. Com quan es descriu la pervivència del desig en versos com aquell de "Marcial Regresa a Hispania", que tant t'ha recordat a la poesia (secreta? Samizdat?) d'Álex Holgado, quan diu:

"No soporto envejecer -mientras el deseo
enciende la mente y el cuerpo no basta-,"

o com en aquest "vestit de flors"

EL VESTIDO DE FLORES

Como reyes antiguos
-David, por ejemplo
o Candaules- sabemos
que una mujer desnuda
detiene el mundo.
Que la vestimenta engaña
pero al revés: no es adorno
sino camuflaje.

Las mujeres
al quitarse la ropa
se convierten en diosas,
antiguas como esos reyes,
ya que en ese instante
cada mujer instaure un reino
hipnótico y al margen.

Hoy eras tú,
de quien nada sé, sentada
sobre las rocas rojas,
la piel oscura y ámbar,
cuando al ponerte de pie
y coger tu vestido de flores,
nos has ofrecido al mar
y a mí, como quien se regala,
de la nuca hasta el tobillo.

No he de olvidar nunca
tu cuerpo contra aquel vestido
de flores, como papel pintado
sobre un blanco africano,
que te ha ocultado poco a poco
con delicadeza
con que se embala una tanagra,
o un fresco tebano de la III Dinastía.

Y he vuelto a comprender,
ya pasados los cincuenta,
el fin de Marco Antonio,
el destino de Urías,
o que Troya ardiera
por los cuatro costados.

(J.C. Llop)

Llegint el llibre no m'he pogut estar de recordar versos dels amics, ja he mencionat a l'Álex Holgado, però també he tingut present en Toni Quero en la lectura del llibre, i també en Jorge Brotons, que hagués pintat amb aquarel·la uns versos com ara aquests del poema "Formentera":

"L'aigua turques i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
-parlam d'adults- a l'anestèsia de tot mal."

És bonic, penso, llegir un excel·lent llibre com aquest, amb l'eco dels versos dels amics fent companyia.

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen, Barcelona 2011.

la mare és petita i pots dur-la en braços.

2012-01-09T23:18:00.000+01:00

Intentaves entrar en la llum dels pares, però has acabat per recordar només la llum d’un bosc de castanyers prop a la casa dels avis. Aquella casa que la mare va deixar amb tretze anys per creuar sola la península.

Has pensat en aquests boscos de castanyers, els soutos ara inexistents gairebé, i en les castanyes bullides (bullós) que es menjaven a la nit, i al matí amb llet, “ni tan sols sabíem que era un menjar de pobres”.

Finalment escrius:

Bullós,
para quentar as mans tamén,
e co leite pola mañá.

A folla máis pequena,
e o froito daqueles bosques
dos que fuches arrincada.

Aqueles bullós,
queiman agora nas miñas mans
e a luz daquelas árbores nos ollos.

Eu intento entrar nela
coma unha bolboreta:
obstinada, cega.

V.M. Stramonium (2011)

I seguies intentant entrar en aquella llum tènue dessota dels castanyers quan llegeixes aquest vers de Tadeusz Różewicz:

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços
(...)

Fragment de "Castanyer",

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

--

(c) de la Fotografia: "Blopsmen" a Flickr

Tot d'una, una altra cosa: Maria Coma

2012-01-08T00:26:00.001+01:00

Tot d'una s'esdevé la sincronía. L'amiga et recomana que posis al buscador "Maria Coma" i dos dies després la trobes a la portada de l'Enderrock.

Ara escoltes el disc a Bandcamp i penses que necessites una mica per acabar d'estimar-lo del tot. I això és bo, et dius, i saps que acabaràs estimant-lo, que no cal fer-se tant el ronso.

Escoltant el disc, no pots evitar de recordar-te de la teva estimada Tori Amos, pero tampoc no fas de bé d'anar posant etiquetes tant de pressa tio, escolta i calla, doncs.

Aquesta nit, us deixo doncs que investigueu amb la Maria.

&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://mariacoma.bandcamp.com/album/magn-lia"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Magnòlia by mariacoma&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;

I del seu primer disc, Linòleum, un cel salat...

Navidad en el bazar chino

2012-01-03T18:29:00.003+01:00

La santa cena junto a los enseres del nacimiento:
un niño, un buey, un asno y un Judas.

Sense ànima...

2011-12-13T21:36:00.003+01:00

Atemptat al rodal de Sabadell

Pels que no sigueu de Sabadell, diré que els boscos i el torrent de Colobrers són un paratge únic del castigat rodal (la zona periurbana) de la ciutat. Parlar-vos del seu interès em sembla sobrer.

Acabo de rebre aquest vídeo que us enllaço, realitzat per l'Entesa per Sabadell (a qui dono el meu suport des d'aquí), sobre l'esfereïdor impacte ambiental del Gasoducte que l'empresa Enagas realitza al tram de la Torre del Turull; Bosc i Torrent de Colobrers; i Boscos de Can Vilar.

L'amic que em reevia el correu em diu, i jo estic plenament d'acord, que cal que la gent estigui informada d'aquest greu atemptat, silenciat deliberadament pel govern municipal de Sabadell que a canvi de 106.400€ ha permès a Enagas fer aquestes obres al rodal de Sabadell amb l'impacte que podreu comprovar.

Stramonium

2011-12-05T12:54:00.001+01:00

Datura Stramonium

La paternitat com un flux d’emocions desbocades; una percepció alterada; un estat de difuses revelacions també. D’aquí estramoni (Datura Stramonium), planta de la qual se n’extreu un potent alcaloide emprat per induir experiències de consciència alterada i que és també el nom d’un medicament homeopàtic.

Si, us faig arribar un nou i breu recull de poemes... Stramonium, iniciat el Novembre de 2007. Queda aquí, doncs.

-o-

Com arrencar un fill
de les urpes d’una maledicció,
d’un treball mític,
d’un dolor que li precedeix?

Com no inocular-li més ombra
de la que ja l’entela?
aquest vestigi,
aquest esquinç.

-o-

Fill mirall, estramoni,
a vegades homes estranys
et visiten,

compta’m entre ells:
nu t’arribo
i tremolo per tu,

tremolo sempre.

V.M. Stramonium (2011)

Dialoguen

2011-11-16T20:03:00.001+01:00

M'agrada tenir-los de costat al petit tros de paret del despatx.

N. al despatx del pare.

El dibuix que la N. amb dos anys va fer per que m'endugués despatx i la versió, jivaritzada en un pòster, d'un dels impressionants retrats d'Antonio Saura (imprescindible la visita a la seva web).

Saura en un pòster al despatx

Cap demagogia aquí: quan veiem un dibuix infantil, alguna cosa ens uneix amb aquells avantguardistes que van dibuixar per primera vegada a les parets de Lascaux o Altimira.

En el dibuix infantil hi trobem el desig primigeni, la necessitat de donar forma a les imatges que ens habiten sense els constrenyiments dels cànons, sense el pes dels segles a les espatlles. Amb el mateix delit (m’atreviria dir que el mateix rigor?) que trobem a una pintura de Saura o una la pintura de la N.

Els mobles que mouen els veïns a la tarda i als matins no van enlloc

2011-09-30T08:52:00.002+02:00

Sense pretendre abusar, diré que també sona al meu cap aquesta meravella:

"Els mobles que mouen els veïns
a la tarda i als matins
no van enlloc"...

&amp;amp;lt;a href="http://nandocaballero.bandcamp.com/track/els-mobles-que-mouen-els-ve-ns"&amp;amp;gt;Els mobles que mouen els veïns by Nando Caballero i L'Orquestra del LLanero Solitari&amp;amp;lt;/a&amp;amp;gt;

Bon dia, nens i nenes.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

2011-09-28T23:44:00.000+02:00

Trenta-dosena relecturanocturna de “Tintín al Tibet”.

No hi surtennoies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha,vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta ésEsperanza Spalding...

És així comarribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero,que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça laseva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario.

Més tard, doncs, escolto algundel temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps”(disponibles a bandcamp).

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara nosé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home.

Us proposo aquesta preciosa cançó:

&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://nandocaballero.bandcamp.com/track/fem-dissabte"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Fem dissabte by Nando Caballero i L'Orquestra del LLanero Solitari&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més.

Bona nit, petons rodons.

Interludi paterno-culinari

2011-09-18T10:21:00.002+02:00

Sents una sensació d’agradable i estrany orgull, sabent que tots els saquets que apareixen en AQUEST reportatge emès per TV3 han estat preparats pel pare (*), que cadascuna d'aquestes mongetes han estat, després de ser calibrades, triades una a una (literalment) per ell.

Mirem embadalits el reportatge: el pare ha tingut els segons de glòria Warholiana.

Quan acaba el reportatge, el pare postil·la: “No sé per què tothom talla el saquet i el fa malbé. Per obrir-lo només cal tallar el fil i estirar-lo.”

Amén.

(*) Jaume Mañosa, l’home de la barba blanca que surt al minut 11:50, fent servir la màquina de calibrar les mongetes del ganxet del Parc Agràri de Sabadell;

Directe al lector del segle XXI

2011-09-04T19:30:00.000+02:00

En un altre moment parlaré del “llibre d’aquest estiu”. L’atzar, novament et fa tornar a la lleixa on reposa el llibre de l’estiu passat. Una recomanació sense preu del poeta Àlex Holgado.

T’ha acompanyat en viatges, l’has llegit al sofà de casa però també pels parcs de la ciutat, a les activitats extraescolars dels críos.

Perquè oblides una i altra vegada, una i una altra vegada...?

Novament et sents colpit pel la immediatesa d’un interlocutor que tractava de d’explicar-se a si mateix, fa dos mil anys.

Com seleccionar ara un de tants passatges subratllats?

Optes finalment per quatre fulguracions d’atzar:

Pàgina 55.

“ Quan et sentis com obligat a inquietar-te per les coses que et passen al voltant, retorna ràpidament a tu mateix i no t’apartis del ritme més del que sigui necessari. Perquè esdevindràs més amo de l’harmonia com més sovint hi retornis.”

Pàgina 61.

“Recobra els sentits, retorna a tu mateix i treu-te la son del davant. Així t’hagis convençut que eren somnis aquelles coses que t’anguniejaven i t’hagis despertat definitivament, considera la realitat tal com abans consideraves aquells somnis.”

Pàgina 67

“Ningú mai no podrà impedir-te de viure segons les lleis de la teva naturalesa. I res no podrà passar-te contra la llei de la natura universal.”

Pàgina 73:

“Aboleix la imaginació. Posa aturador al nerviosisme que et fa bellugar com un titella. Delimita el moment present. Sàpigues reconèixer què et passa a tu o a un altre. Divideix i analitza qualsevol objecte en els seus aspectes causals i materials. Pensa en la teva darrera hora. La falta comesa per aquella persona, deixa-la allí on es va originar.”

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.

De Marc Aureli a jugar sobre la catifa...

2011-09-04T10:46:00.003+02:00

Defuges els vells rituals. Defuges l'opinió i l'apocalipsi mentre condueixes cap a la feina. Recordes haver obert el llibre a l'atzar i haver llegit

"Tot és opinió. I aquesta depèn de tu. Així, doncs, quan vulguis suprimeix l'opinió. I de la mateixa manera que superes el promontori i la mar és calmada, així mateix tot està tranquil i és una cala a recer de les onades quan suprimeixes l'opinió".

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.

Aquesta setmana escoltes al filòsof Gregorio Luri parlar de la sobrevaloració de l'opinió a l'ensenyament. Venia a dir una cosa així com: quin valor té la opinió? d'opinió en té tothom, sobre qualsevol cosa. La qüestió és tenir arguments. Jo afegiria, com a pas previ, tenir coneixement.

Així doncs defuges notícies i tertúlies, i el dial recala a Ràdio 3. El que sona t'evoca uns Pixies amb efluvis del Tàmesis: Eye through an ashtray and you my darling/But this moonlight is not moonlight/It’s electric, electric light...

Oh well you look so reckless
Cool but your tone is careless
Shapes that the moonlight’s making
Who’s got your hands shaking?
Eye through an ashtray and you my darling
But this moonlight is not moonlight
It’s electric, electric light
It lands so soft in my bedroom
On the carpet, and when you lie down talking
I’m not listening
I just think it’s funny how we are
United, united, united on the carpet
United, united, united once again oh
These houses along my street
They’re so ugly staring down at me
They hold meetings in the night time, they speak quietly
They try to make me leave
They’re laughing, I’m not listening
I’m just thinking how good it will be when we are
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car
When I fall asleep
I often hope that it’s for good but God I…
Don’t want to die
I just want some sunshine
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car as well

United (13/05/2011) by PETE AND THE PIRATES
One Thousand Pictures (20/05/2011)
Reading, England, UK

Autorretrats de Jen Davis

2011-09-02T09:57:00.002+02:00

Navegant, em trobo aquesta magnífica sèrie d'autorretrats de Jen Davis.

By casuality I have found this splendid work by the photographer Jen Davis, and now I want to share it, so I really suggest to take a look at her page.

Autorretrat.
(c) Jen Davis

José Moreno, un quadern

2011-08-26T00:01:00.003+02:00

Sostens el quadern, més petit del que pensaves, com sostindries objecte sagrat.

No, no havies tingut en compte que aquí també l'olor i el tacte juguen. Així que olores i resegueixes amb prudencia les textures que impregnen les pàgines.

Et diu que tot és resultat de l'atzar: el paper, de mala qualitat, traspuava taques d'oli al revers de cada dibuix. De sobte va veure l'efecte indesitjat podia ser un nou punt de partida. En aquest sentit, penses que és aquesta seqüencialitat el que dóna al quadren una unitat.

Surts commogut. Tens ganes que tothom pugui tenir-lo a les mans, que tothom pugi tocar l'aspror del paper, l'olor de l'oli i el dissolvent, veure els relleus dels diferents materials. Tens ganes, en definitiva, de no tanta clandestinitat.

-o-

Dibuixos d'un quadern de José Moreno;

Un exemple del procés: pàgina 3 i el seu revers, la pàgina 4.

Dignitat

2011-08-25T15:11:00.005+02:00

A la fotografia observem una visita mèdica al passadís de del CAP "Ernest Lluch" de Viladecavalls, tancat per Boi Ruiz i el "govern dels millors" i re-obert pel personal sanitari, que hi treballa de forma voluntaria.

La notícia l'he trobat a aquesta entrada del bloc de la professora Àngels M. Castells. No sé si com diu la professora, "aquest és el camí", peò en tot cas felicito als metges, inferemeres i auxiliars del CAP per la seva dignitat i professionalitat. Ah, també podeu veure la notícia, tal i com la dona TV3.

Podem decidir alguna cosa el ciutadans?

2011-08-25T14:38:00.002+02:00

Personalment crec que no és cert que els estats hagin de tenir un "dèficit proper a zero", diguin el que diguin: repetició no vol dir demostració. En particular no crec que els països hagin de tenir dèficit zero en un moment de profunda crisi (causada per l'ambició i l'actitud depredadora dels sectors financers) quan els serveis públics són més necessaris que mai per tanta gent. Podeu llegir un article interessant aquí:

En tot cas, la qüestió d'aquesta reforma de la constitució ad hoc segons l'ortodòxia neo-liberal em sembla una qüestió de prou profunditat, pels efectes estructurals que tindrà, com perquè els ciutadans siguem consultats. De què tenen por els diputats, de la democràcia potser?

Per aquest motiu he recolzat AQUEST manifest promogut pel professor Vicens Navarro per demanar que si els partits polítics volen modificar la constitució en aquest sentit, com a mínim es convoqui un referèndum. Per aquesta raó us demano que considereu lapossibilitat d'enviar una carta als diputats del congrés per tal de demanar-lo, en el cas que vulguin tirar endavant aquesta iniciativa.

http://actuable.es/peticiones/pide-referendum-ratificar-reforma-la-constitucion

però també hem fet volar estels en dies lluminosos

2011-08-24T16:18:00.000+02:00

Parla’m amb la llengua que coneguis,

encara que sigui la llengua dels àngels

i jo una campana de bronze.

De com hem caminat pels carrers de ciutats

que mai no han estat la nostra ciutat,

i en dies lluminosos

hem fet volar estels.

Diumenges lents,

abans que el monstre ens segrestés

els dies que condueixen

a un altre diumenge lluminós.

Hem conegut el silenci

dels dies feixucs,

però també hem fet volar estels.

I Sara tenia noranta anys.

VM, de Liquen.

Fotografies de V.M.

Elles escrivien cartes.

2011-08-21T00:01:00.001+02:00

Un dels meus llibres de capçalera: "Pobo de noite" una recopilació de poemes de 1980 a 1995, de Manuel Rivas. L'estiu és també temps per fer-se acompanyar dels poemes que ens conformen, que ens han fet créixer.

Penses en el mar, que ahir es mostrava juganer i poderós. Miraves el fills amb precaució: El mar/la mar que a la terra dels meus avanpassats donava i llevava la vida.

VIÚVAS DOS VIVOS

Elas escribían cartas
con abrentes de mel e biscoito
e chegaban postais con vermellos trolebuses,
xardíns de acuarela.
cadelos de algodón.
e una parella absurdamente feliz
enriba da ponte de Westminster.

Manuel Rivas
Pobo de Noite,
Antoloxía poética (1980-1995)
Xerais, Vigo 1998.

Assajo una traducció:

LES VÍDUES DELS VIUS

Elles escrivien cartes
amb trencs d’alba de mel i bescuit

i arribaven postals amb troleibusos vermells
jardins d’aquarel·la
gossets de cotó fluix
i una parella absurdament feliç
sobre el pont de Westminster.

- o -

Traducció al castellà:

El pueblo de la noche y mohicana revisitada
Traducció de l'autor y Dolores Vilavedra.
Punto de Lectura.
Madrid, 2004.

Perplex a Google Books

2011-08-20T11:43:00.017+02:00

Fa uns mesos em va fer certa gràcia trobar "Perplex" a Google Books. Avui he après a incrustar la visualització al bloc.

Tenyint de sol la tarda

2011-07-27T22:31:00.009+02:00

L’encert d’haver tornat a Can Massot. De retrobar-la solidesa de la Roser i de la casa, que són una, penses mentre l'escoltes: forma i esperit. L’escolta prudent d’en Josep Maria, la seva parla reposada.

Trobar-se a casa.

És aquí que has llegit l’"Oncle Tungstè", l’estiu abans de la filla. És aquí que el sol tenyia les tovalles d'un desig d'estiu, en uns versos que ara parlen de la seva veu.

La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles;
el so de la tarda que declina;
la mesura; la determinació.

D’ on prové aquesta reminiscència?

Per què es dissipa?

V.M. de “Stramonium”, en preparació.

I l’encert, d’haver-te endut “La muntanya de l’ànima” de Gao, aquest Juliol d’humitat freda i de boira.

"Mentre tu vas a la recerca del camí que duu a Lingshan, jo passejant.me al llarg del Iang-Tsé, vaig a la recerca de la veritat. Acabo de passar per una vivència greu. (...)

(...) Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat"

Gao Xinjian
La muntanya de L'ànima
Traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping.
Columna, Barcelona 2001.

P.S. Per molts anys Josep Maria.

Fotografia de V.M.

Concert d'ocells...

2011-07-19T16:06:00.007+02:00

La gata siamesa dels veïns mossega les fulles de la planta que que cuiden els nanos de sota. En tenen cura amb una atenció que no dedicaran mai més a un vegetal fins que els arribi la meva edat, i res no iguali l'alegria de trobar tres tomaquets primerencs prenent forma al test que hi ha a la finestra de l'habitació.

Em llevo i puc veure dos pressecs voluptuosos contrastant a l'ampara del verd de les fulles del seu arbre, un magnoli estilitzat que busca la llum i una olivera. Habitants tots d'una ciutat B, d'una ciutat amagada darrere les facanes. La ciutat dels patis, petits i privilegiats alhora.

Una vida B, una cara B. Jo vull viure a la meva cara B, jo vull viure la meva vida B.

Aquesta hora, a tota hora, les ràdios vomiten els apocalipsis habituals (Cara A). Em quedo admirant el presseguer i l'alegria de la filla en veure els dos prèssecs (conserva-li l'alegria senyor de les dents afilades). I penso que avui m'he llevat massa tard per poder sentir el llenguatge dels ocells que sempre esclata a deshora (Cara B).

Però la veu d'ocells m'arriba en forma de entrega per correu (segona mà: vida B dels objectes): ESCOLTEU-LOS AQUÍ.

David Holland Quartet.
Conference of birds
ECM, Munich, 1972.

Dave Holland: Contrabaix.
Sam Rivers Instruments de canya i flauta.
Anthony Braxton, Instruments de canya i flauta.
Barry Altschul, Percussions i marimba.

Escriu Dave Holland: "While living in London I had an apartment with a small garden. During the summer around 4 or 5 o 'clock in the morning, just as the day began, birds would gather here one by one and sing toghether, each declaring its freedom in song. It is my wish to share this same spirit with other musicians and communicate it to the people".

Si us ha agradat, també aquestes altres versions precioses:

Conference of birds, versió de Vereinte Stimmen Jazzvokalensemble .

i

Conference of birds, versió de Simon Lapointe.

Bon estiu.

Després de la batalla.

2011-07-13T13:26:00.006+02:00

C. de la Reina Elionor.

Fotografia de VM

Tú no tienes la culpa mi amor
que el mundo sea tan feo
tú no tienes la culpa mi amo
de tanto tiroteo
vas por la calle llorando
lágrimas de oro
vas por la calle brotando
lágrimas de oro...

Fragment de LÁGRIMAS DE ORO
Manu Chao, Clandestino.
Virgin 1998.

Apuro mi cerveza mientras está fría y me largo lo más rápidamente posible.

2011-06-29T00:48:00.004+02:00

GAO

para Héctor Meza

Aunque tú siempre decías que si algún día los nuestros ganaban,

nosotros íbamos a ser los primeros a los que vendrían a buscar,

y luego te reías como un bárbaro.

Que iba yo entender entonces?

Pero ahora sé que estabas en lo cierto.

Recuerdo ahora un pasaje de Gao:

“Y cuando te encuentras con alguien que quiere convencerte soltándote un discurso insoportable, le dices, que vale, de acuerdo y te largas lo más rápidamente posible”.

No hace falta leer a Gao, ni a los otros.

Solamente es necesario escuchar,

para saber que estaríamos en la lista de los primeros.

Así que apuro mi cerveza mientras está fría

y me largo lo más rápidamente posible.

Porque sé que estaré en la lista de los primeros:

los que se ríen como bárbaros,

esa risa tan molesta.

Y con razón:

qué pinta nuestra risa aquí?
Por qué nos reímos tu y yo?

Y de qué?

V.M.

- o -

El texto citado pertenece a Gao XingJian, "El libro de un hombre solo". Círculo de Lectores, Barcelona 2002. pp. 170-172.

Clàssic de la casa: "Noche de San Juan" de Jorge Brotons

2011-06-23T16:28:00.001+02:00

Un clàssic de la nit en aquest enllaç...

Feliç revetlla.

Héctor Meza: persistència, resistència, treball. L'obstinació del que bull dessota els dies.

2011-05-27T22:09:00.004+02:00

L'any vuitanta-quatre, jo era un jove confús i aclaparat (com ara, però en versió mitjana edat) que un cop per setmana visitava la casa d'Héctor Meza.

Aleshores l'Héctor, acompanyat del flautista Aure Rodríguez, començava a fer córrer les seves composicions pels auditoris encara assedegats d'un país efervescent que aspirava a alguna cosa més que un "pelotazo".

Deixeble espiritual d'Astor Piazzola, l'Héctor ja fa trenta anys que composa una tangos estremidors. Persistent; obstinat; resistent; supervivent; bullint dessota dels dies: el signe de l'art contemporani.

El recordo ara interpretant la Bourré de la suite en mi menor per a llaud de Bach en un auditori gèlid, amb les mans petrificades pel fred, posant un walking bass a la melodia que dibuixava l'Aure. Recullo l'escena en aquest poema (perdoneu-me l'auto-referència):

DECIDE ESCIBIRLE UNA CARTA

Bach en la habitación

y ni siquiera su luz la esclarece:

todo se agota
detrás de los párpados.

Suena ahora la Bourrée de la suite en mi menor para laúd
y te veo tocándola ante unos críos.

Hiciste trampa, ¿recuerdas?

metiste un walking bass
porque tenías los dedos congelados.

Hoy he guardado un recorte del diario

en el Tao te king que me regalaste
hace tantos años.

Seguiría contándote cosas,
artificios y equívocos,
en definitiva todo lo que precede a esto:

Cuídate, cuidémonos;
no te olvides de caminar
muy pegado a los muros;
y pon dos leones a la entrada de este año que empieza,

como en los restaurantes chinos baratos.

Dos leones

que te guarden de la cólera de los dragones.

Pon dos leones,
anda, ¿qué te cuesta?

V.M.

Lobishome (2009)

He rebut, quasi un regal d'aniversari, aquest vídeo avui.

Disfruteu-lo i no perdeu l'ocasió d'escoltar-los si algun dia caminant per la ciutat, veieu que ell i Aure Rodríguez toquen al bar de la cantonada o al centre cívic del barri. No em canso de repetir-lo: l'autèntic bull dessota els dies. L'autèntic passa en secret; la ciutat xiuxiueja el nom del que és cert.

Héctor: preciosa la papallona.

L'estratègia del mamífer (Urban Sketchers).

2011-05-25T10:07:00.002+02:00

Aquarel·la de Pedro Cabral, posted at "Urban Sketchers".

A través del bloc d'en Jorge Brotons, descobreixo aquest altre que es diu "Urban sketchers". Equipats amb quaderns, llàpissos i aquarel·les, aquesta comunitat (visiteu els blocs dels corresponsals), dibuixa el món que bull a places i carrers.

Em sembla una preciosa manera d'art quotidià minuscul, ubicu, interconnectat.

Com van sobreviure els primers mamífers a les grans extincions del seu temps? Potser perquè eren unitats petites, autònomes i adaptables? Afegim això la capacitat de relacionar-se en xarxa i tindrem, potser, tots els ingredients per a la supervivència d'un art autèntic, que van fent forat sense soroll, que persisteix malgrat la seva aparent irrelevancia, o precisament per això.

Les coses que passen dessota.

Per quines raons l'AMPA ens crida a una concentració davant l'escola.

2011-05-22T20:57:00.009+02:00

No penso convertir el bloc en un espai polític, tornarem a la poesia. Però tampoc no vull quedar-me de braços plegats.

Reprodueixo el text que l'AMPA que de l'escola del nostre barri ens fa arribar als pares:

- o -

"Els darrers anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya ve realitzant retallades que incideixen en l’atenció a l’alumnat, els centres, els professionals i els serveis educatius; en definitiva, en tota la comunitat i, el que és més important, acaben per incidir en la qualitat educativa.

Malgrat s’ha anunciat que les retallades no afectaran els serveis essencials de l’educació, la informació que ens fan arribar des de la FAPAC i d’altres associacions parlen de:

Retallades a l’escola:

· Reducció de les plantilles docents. Només es cobriran un 50% de les vacants, mentre que s’anuncien incentius a la jubilació pel curs vinent.

· Reducció del personal no-docent. Al voltant del 15% de secretaria i neteja i no es cobreixen places de tècnics d’educació infantil, argumentant que no són “personal docent” quan fan una feina molt important de suport a les aules de parvulari.

· Reducció en les despeses de funcionament, s’han de reduir un 20% en el global de l’any.

Retallades per les AMPES:

· Supressió de les subvencions a les Activitats Extraescolars

· Supressió de la subvencions per Serveis D’Acollida

· Supressió de la subvenció per la reutilització de llibres de text (socialització)

En aquest sentit, volem emfatitzar que una reducció significativa de les subvencions pot derivar en problemes econòmics per la gestió d’aquests serveis o depenen del cas la seva desaparició.

Per tot això, volem solicitar que el Govern aposti decididament per mantenir el servei públic d’educació en les condicions de qualitat que la societat catalana i el moment que vivim requereixen. Cal que mantinguem i augmentem els recursos pendents per a la millora de l’èxit escolar."

El que és essencial.

2011-03-30T12:56:00.001+02:00

Em diu, "al nostre centre, que és petit, per gestionar les despeses fa dos anys teníem una assignació de 12.000€, aquest any tenim una assignació de 10.000€. Ens queden 1000€ per acabar el curs. Acabem de rebre una comunicació que diu que el curs vinent hem de passar amb 7.500€".

Segueix "Això si, les ràdios i els diaris s'ompliran d'opinadors que només parlaran de la qüestió de l'uniforme a les escoles."

Ens despedim amb un cert aire de derrota.

No one laughs at God in a hospital. No one laughs at God in a war.

2011-03-21T19:53:00.005+01:00

Veig els avions de combat arribant a casa. El diari titula "Missió complerta". M'estremeixo. Weltschmerz.

Torno a tu Regina, i em poso aquesta cançó.

LAUGHING WITH

No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’re starving or freezing or so very poor

No one laughs at God
when the doctor calls after some routine tests

No one’s laughing at God
when it’s gotten real late
and their kid’s not back from the party yet

No one laughs at God
when their airplane start to uncontrollably shake.

No one’s laughing at God
when they see the one they love, hand in hand with someone else
and they hope that they’re mistaken.

No one laughs at God
when the cops knock on their door
and they say we got some bad news, sir.

No one’s laughing at God
when there’s a famine or fire or flood.

But God can be funny
At a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini,
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus,
God can be so hilarious,
Ha ha
Ha ha.

No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’ve lost all they’ve got
and they don’t know what for.

No one laughs at God on the day they realize
that the last sight they’ll ever see is a pair of hateful eyes.

No one’s laughing at God when they’re saying their goodbyes.

But God can be funny
at a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke.

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus
God can be so hilarious

No one laughs at God in a hospital
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God when they’re starving or freezing or so very poor

No one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
we’re all laughing with God.

Regina Spektor
Laughing with.
del disc "Far"
Sire Records (2009).

Lay your head down.

2011-03-19T00:29:00.003+01:00

Sona al meu cap aquesta cançó de Keren Ann (la cançó propiament comença al minut 1:28).

Versió del disc Keren Ann (EMI/2007)

I encara una versió acústica AQUÍ.

Finestrals. Philip Larkin

2011-03-16T22:49:00.009+01:00

El teu correu, M.R., em refereix per primera vegada a la poesía de Philip Larkin. Ara en sento parlar per tot.

Ahir, de passada per la biblioteca aprofito per treure "Finestrals" editat per Labreu.

Troballa, absoluta.

Marcel Riera, que n'ha tingut cura de la traducció, afirma al seu pròleg: "Larkin escriu a poc a poc, a vegades un parell de poemes l'any, ben pastats, mesurats, sovint amb rima i sens pellofa, tot pinyol. Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari (...) Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic de fets corrents en què tothom s'ha trobat però que a priori no s'identifiquen com a "poètics" i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb una final de quimèrica esperança".

Em queixava aquesta setmana de com de és de fàcil des de l'opinió periodística reclamar una intervenció militar. Un filòsof perfectament d'esquerres citant un article d'"El País" demanava a Obama la intervenció del "Boys", i jo em preguntava per què no feia servir traducció al castellà o al català de boys: nois. Quins nois es demana que intervinguin a Líbia? els fills de qui s'han d'enviar a morir i a matar? anirà el filòsof? aniran els seus fills?

El món, la seva complexitat, em dol i m'amarga. Per això celebro que hi hagi qui pugui enfrontar-se a ell des de la intel·ligència i l'humor (cosí germà de l'amor), per això celebro que el primer poema que he llegit en obrir el llibre, just davant la lleixa de poesia de la biblioteca sigui just aquest:

HOMENATGE A UN GOVERN

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969

Philip Larkin
Finestrals.
Traducció de Marcel Riera.
Labreu edicions,
col·lecció alabastre
Barcelona 2009.

Tear drop al meu cap.

2011-03-11T00:19:00.002+01:00

Versió de José González d'aquesta cançó de Massive Attack.

Buscar más artistas como Jose Gonzalez en Myspace Music

Tremola

2011-03-07T19:20:00.002+01:00

C. Jacint Verdaguer.

Fotografia de VM

como conviene sólo a las vidas malgastadas.

2011-02-28T23:54:00.008+01:00

C. Folch i Torras.

(...)

casas que tosen en silencio
escalofríos de enlucidos
casas de ralos cabellos
de enfermiza tez

(...)

casa de los suburbios de sienes hundidas
casa que mastican la corteza del pan

(...)

casas que nunca estvieron en el teatro

                 ratones de las casas de los suburbios
                 conducidlas a la orilla del océano
                 que sienten en la arena caliente
                 que contemplen la noche tropical
                 que la ola les premie con una estruendosa ovación
                 como conviene sólo a las vidas malgastadas.

Fragment de "Casas de los suburbios"
Zbigniew Herbert (1974).

De Z. Herbert
Informe desde la ciudad sitiada y otros poemas.
Traducció de Xaverio Ballester.
Hiperión, Madrid, 2008.

Fotografia de VM

¿Acaso no quiero a mis hijos tanto como a las hojas caídas?. W.C. Williams.

2011-02-14T16:03:00.001+01:00

És així de contradictori, però tantes vegades així és: un és rebut a abraçades però sembla que l'aflicció et posa la traveta.

Sempre m'ha agradat aquest poema bell i descarnat de William Carlos Williams.

ESPERANDO

Cuando estoy solo soy feliz.
El aire es fresco. Un cielo
moteado y salpicado y herido
de color. Los falos encarnados
de las hojas del sasafrás
cuelgan ante mí en cúmulos
aglomerados en las grávidas ramas.
Pero cuando llego hasta la puerta de mi casa
y me dan la bienvenida mis hijos
a chillidos felices
se me cae el alma a los pies.
Me desmorono.

¿Acaso no quiero a mis hijos tanto
como a las hojas caídas?

¿O es que tiene uno que volverse imbécil
para llegar a viejo?
Parece como si la aflicción
me hubiera puesto la zancadilla.

¡Veamos, veamos!
¿Qué es lo que había pensado
decirle a ella
cuando me ocurriera
lo que me acaba de ocurrir?

W.C. Williams.
(Traducció de J.M. López Merino amb un lleuger canvi meu).

Del llibre "Sour Grapes (1921)"
W.C. Williams, recollit a
"Antologia bilingüe".
Selecció i traducció de J.M. López Merino.
Alianza Editorial, Madrid, 2009

Biguetes de la tercera volta

2011-02-07T23:12:00.000+01:00

A les biguetes de tercera volta:

34/s. "Frueix feliçment del present. La resta t'és aliena."

Eclesiastès (Cohèlet) 3, 22.

Segons Jordi Bayod Brau, editor de la traducció al castellà dels assajos de la qual disposo, sembla que Montaigne més aviat va basar-se en el comentari de l'hebraísta protestant Jean Mercier qui per altra banda, segons sembla, advertia sobre l'abús d'aquest llibre bíblic.

Unió

2011-02-01T23:51:00.000+01:00

c. Unió.

Fotografia de VM

Solidaritat i soledat aquests dies.

2011-01-22T15:39:00.004+01:00

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura en termes propis, i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al•legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col•lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic.

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il•lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

"El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado."

borrando tras de mí según un mapa exacto.

2011-01-17T23:23:00.002+01:00

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Iehuda Amijai.

Detall de l'antic aparcament de l'estació "Sabadell - Estació" dels F.G.C.

Fotografia de VM

Anatomia (II)

2011-01-14T23:33:00.000+01:00

Casa condemnada. No existeix.

Fotografia de VM

i m’adono que els ulls palesen la sofrença de l’amor que arribà tard.

2011-01-11T23:17:00.001+01:00

Per atzar, descobreixo l'existència del poeta David Rokeah, en aquesta pàgina matinguda per Eduard J.Verger.

PAUL CELAN

Quan Paul Celan vingué a Jerusalem,
els mots codificats dels seus poemes s’escamparen
de la Porta de la Misericòrdia
a la Porta dels Lleons,
i no tornaren a ell fins a la mort.

De vegades, a Jerusalem,
el veig que amanyaga
la cabellera negra d’una noia
iemenita i m’adono que els ulls
palesen la sofrença de l’amor
que arribà tard.

Els mots que conjunyí
a tall d’anagramista
les tempestats congriades entre els mots
i els senyals damunt la paret
són els silencis de després, el poema
de després.

David Rokeah,
Coloms missatgers aturats a l’ampit de la finestra.
Traducció d’Eduard Feliu,
Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

Entre la runa.

2011-01-10T21:49:00.010+01:00

C. Salut / Raval de dins.

...preserva una habitació pròpia.

2011-01-09T20:57:00.004+01:00

Desig de retirada, de recer, de defugir la història, de retrobament íntim: desig d’una habitació pròpia.

El gabinet i la biblioteca de Michel de Montaigne estaven al segon pis de la torre del Castell de Montaigne (l'única part del castell que es va conservar després de l’incendi de 1885). En un mur del gabinet es pot llegir encara:

“L’any de Crist de 1571, a l’edat de 38 anys, en la vigília de les calendes de març, el dia del seu aniversari, Michel de Montaigne, fastiguejat ja fa temps de l’esclavitud del palau i de les tasques públiques, mentre, encara incòlume, desitja refugiar-se a l’empara de les doctes verges, on tranquil i lliure de preocupacions, travessarà finalment la petita part del trajecte que li resta per recórrer, si el fat així ho concedeix, ha consagrat aquesta seu i aquest dolç amagatall dels seus avantpassats a la seva llibertat, tranquil·litat i lleure. ”

Són ben conegudes les inscripcions a la fusta de les bigues del refugi de Montaigne, vegeu per exemple aquesta bitàcola o les pàgines finals d’aquesta edició dels assajos. He pensat, de tant en tant reproduir alguna d’elles. Començo avui per una un pèl pessimista.

A les biguetes de la primera volta:

2/s. “Déu atorgà a l’home l’afany de conèixer per tal que li serveixi de turment.”

Eclesiastès (Cohèlet) I, 13.

...pero lo cierto es que rebosaba alegria. Més Zagajevski per començar l'any.

2011-01-05T23:37:00.001+01:00

A propòsit de l’alegria pel pressentiment de la imminència de la escriptura... afegeixo al el següent text al post del dia 2.

Pàgina 8

“recuerdo muy bien una contradicción que siempre me había chocado: los disidentes prodigaban análisis, quejas, críticas e incluso gritos de desesperación, pero al mismo tiempo se lo pasaban en grande, disfrutaban de su disidencia, del riesgo que ésta comportaba, y se sentían orgullosos de su coraje. Naturalmente no podían ni mencionar tal cosa: era obligatorio hacer uso del lenguaje de la sociología y la preocupación. Y aunque yo estaba en París, sentía una presión parecida: oficialmente, tenía que ser un inmigrante desconsolado, pero lo cierto es que rebosaba alegría, la alegría que proporciona la soledad. Era libre, estaba enamorado, no tenía jefes ni colegas, y presentía la inminencia de la poesía. Sabia que iba a escribir y que lo haría mejor que antes. ”

Adam Zagajevski
Solidaridad y soledad
Traducció d’A Rubió i J. Slawomirski
Acantilado, Barcelona, 2010.

Val la pena aclarir que el llibre és un conjunt d’assajos escrits l’any 1983 quan Zagajevski era un emigrant/exiliat a París. El llibre parla sobre el contrast de la vida intel·lectual en un país, el seu d’aleshores, sotmès al totalitarisme i la mateixa tasca en una democràcia occidental, però també conté una indagació lúcida sobre com conrear l’esperit, la solitud, una vida més plena en definitiva, ja sigui en un règim opressiu com en un sistema a on l’asfixia prové de la reiterada vacuïtat.

Els dubtes i els plantejaments de Zagajevski són estimulants i plenament vigents. Podria haver escollit un text més significatiu del to del llibre (el que he escollit no ho és gens en absolut), però em costaria perquè a vegades em trobo marcant pàgines senceres que trobo encertadíssimes i brillants.

Acabo bé les festes, comença bé l’any. Jo no pressento d’imminència de res però em deixo anar pel torrent de vida dels dos llibres que llegeixo ara, ambdós de Zagajevski.

Que els reis siguin generosos amb nosaltres, que ens portin alegria.

Bona nit, dolços somnis.

Horas tempranas, Se aproxima la alegría. Tornant a Zagajewski

2011-01-02T23:33:00.000+01:00

Un mirador al camí de ronda prop de la platja de Sant Pol. Vigiles el fill que "ha descobert un paradís" a les formes abruptes de les roques. El mar, com sempre, et neteja: obres el llibre que portes a la butxaca, somrius, i et deixes endur pels bons presagis del matí.

Aquests bons presagis també són per tu.

Dolços somnis, bona nit.

-o-

HORAS TEMPRANAS (Adam Zagajewski)

Horas tempranas de la mañana: todavía no escribes
(no intentas escribir), tan sólo lees indolente.
Todo está inmóvil, tranquilo, pleno como si
fuera un regalo que nos ofrece la musa de la lentitud,

como antaño, en la infancia, de vacaciones, cuando
se estudiaba largo tiempo el mapa de colores antes
de la excursión, un mapa que prometía tanto,

o el momento antes de dormirse, cuando todavía no hay sueños,
pero ya se presiente su llegada desde diferentes partes del mundo,
su marcha, peregrinación, cuando velan al lado del lecho del enfermo
(enfermo de la realidad) y la animación entre figuras medievales
encorvadas en una quietud eterna sobre la catedral;
Horas tempranas en la mañana, silencio;
todavía no escribes,
todavía entiendes tanto.
Se aproxima la alegría.

Adam Zagajewski
Antenas.
Traducció de Xavier Farré,
Acantilado, Barcelona, 2007.

Enemigues de l'ànima, Lúcida i tendra, Clara Soley.

2011-01-01T12:15:00.002+01:00

Tres novel·les, un assaig i diversos poemaris inèdits: el balanç de lectures clandestines dels darrers tres anys de producció (brillant) dels amics. Tota aquesta llum fulgint sota les pedres.

Et dius que encara sort que vivim a l’època de l’Open Office i dels arxius pdf, que si no encara hauríem de mecanografiar-nos, com si fossin Samizdats, les nostres pròpies còpies de les joies que els amics van parint.

No havies coincidit gaire amb la Clara, però havies coincidit, per això t’has alegrat quan has vist el seu llibre als aparadors i per això, perquè un llibre que surt de la clandestinitat sempre és una alegria, has entrat a la botiga i l’has comprat... i per això, perquè acabes de fer un acte de pura militància, quan te l’embutxaques encara no saps si “Enemigues de l’ànima” és una novel·la, un recull de contes o un tractat de metafísica, "és el que té la militància" et dius.

Nadal, extenuat. El cos es recupera amb una lentitud que exaspera, els nanos fan massa soroll, i totes aquestes anades i vingudes... Però almenys hi ha temps, temps de debò, per llegir. Obres el llibre de la Clara sense cap expectativa, "és el que té la militància" et dius. Llegeixes el primer conte (no es tracta doncs d’un tractat de metafísica) i hòstia! Tot d’una saps que has encertat.

Com no veure’m reflectit als personatges dels seus contes, si són la vida mateixa. M’agrada la mirada lúcida, sovint esmolada però tendra que desprenen els relats. Els anys t'han ensenyat que sense tendresa, la ironia és una arma ens mans d'un fracotirador emboscat. Amb tendresa però, la ironia és una defensa, un recer, un mirall que potser reflecteixi el millor de nosaltres, una via de comprensió.

M’oblido de la militància i la mare que la va parir i senzillament frueixo d’un parell de contes cada cop que puc (i aquest Nadal si que puc!) asseure’m al sofà sense mirar el rellotge: cap fill per recollir, cap càlcul empantanat, cap classe per preparar.

Així doncs, l’enhorabona Clara, i gràcies per aquests contes que m’han fet somriure i estremir-me també.

Clara Soley

Enemigues de l'ànima.

Proa, Barcelona 2010.

El món que ve...

2010-12-10T12:01:00.002+01:00

Dear Mr. Liu Xiaobo,

My heartfelt congratulations for the Nobel Peace Prize 2010. I stand in solidarity with you as always to promote the peaceful exercise of basic civil rights in China.

All the very best.

----

Text que el PEN català proposa per la campanya de solidaritat amb el Sr. Liu Xiaobo. Extret del bloc Flux, de Jaume Subirana.

Tornar a Tom waits from the bottom of the world.

2010-11-11T23:10:00.000+01:00

No és que estigui faltat de paraules. Es que no no trobo la manera d'ordenar-les una darrera altra. Com sempre t'arreceres a la música, retornes a la veu vençuda, retornes a Tom Waits: and I'm lost in the bottom of the world...

A Tom Waits torno

com es torna a la religió,

als alcohols nocturns,

als tranquil·litzats,

fotut, avergonyit

i amb l’alè de Déu

al clatell.

V.M.
L'home que mira perplex,

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

Your pale blue eyes al meu cap.

2010-10-23T00:48:00.007+02:00

Si, devíem ser uns nens rarets.

A l’amplíssim menjador de casa d’en J. sonaven els discos de Tom Waits, de Lou Reed i de la Velvet Underground.

D'entre les cançons de la Velvet, ressona ara una d’hipnòtica, amb una frase torbadora (“the fact that you are married only prove you’re my best friend”), anticipant-nos que més endavant hauríem de comprendre que la vida va de veres (Gil de Biedma), i que ja aleshores hi anava.

Desenfundo la Julia, tant maca ella i ja tant castigada. Les mans, elles soles, han anat a buscar els acords, arpegiats d'aquesta manera, i també han anat a buscar, elles soles, aquesta lenta, bellíssima pentatònica.

Casi sense saber-ho m’he trobat cantussejant aquesta cançó que em retorna de dies antics i despreocupats... i que ara m'inunda.

PALE BLUE EYES

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad.
Sometimes I feel so happy,
But mostly you just make me mad.
Baby, you just make me mad.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Thought of you as my mountain top,
Thought of you as my peak.
Thought of you as everything,
I've had but couldn't keep.
I've had but couldn't keep.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

If I could make the world as pure and strange as what I see,
I'd put you in the mirror,
I put in front of me.
I put in front of me.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Skip a life completely.
Stuff it in a cup.
She said, Money is like us in time,
It lies, but can't stand up.
Down for you is up."
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

It was good what we did yesterday.
And I'd do it once again.
The fact that you are married,
Only proves, you're my best friend.
But it's truly, truly a sin.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Pale Blue Eyes.
(Lou Reed).

The Velvet Underground
MGM, 1968.

Laberinto. Vistel Brothers.

2010-10-05T19:47:00.001+02:00

Agost, nit. Endreces la cuina mentre els insectes malden per entrar, atrets per la intensitat del fluorescent. Vius embolcallat pel fum dels teus propis laberints, i els insectes pels seus propis. Fins i tot ara que ets més lliure que mai, fins i tot ara a l'agost.

A la ràdio sona un duet cubà "Vistel Brothers". Penses que aquest inici té alguna cosa "crimsoniana", recursiva, obsessiva, al cap i a la fi laberíntica... i ressones sense remei.

Vistel Brothers, "Laberinto"
Evolution. Freshsound Records, 2009.

3ème arrondissement. Juliol de 2010.

2010-09-28T22:03:00.002+02:00

Sí, els llibres són les teves lents que et permeten llegir ara les paraules escrites per Lea Goldberg. I has pensat en la filla i en els nens imaginats per la Goldberg jugant a la guerra als Jardins de Luxemburg ara fa setanta anys. Has pensat en totes les criatures que fan la mateixa pregunta en una i altra època “això serà casa nostra?”.

Si, els llibres han estat massa temps les teves ulleres, i ara et retornen la mateixa pregunta, repetida aquí una i una altra vegada, fins a la fi. Els llibres t’han mal educat, si, i en la veu de la teva filla ressonen les de tantes altres.

La filla pregunta si això ara serà casa nostra. Costar fer-li entendre que si, que durant uns dies això serà casa nostra.

Han estat, si, les teves lents amargues, i la veu de la filla és tant dolça i tant ferma. Els llibres, la lent amarga que et retorna les veus de les criatures abatudes per la història, ne les oublions jamais. Les paraules de la filla, un glop que t’inunda la boca de veus, ne les oublions jamais.

Alguns d’ells freqüentaven aquesta escola, ne les oublions jamais. Alguns d’ells van partir des d’aquesta estació, ne les oublions jamais.

Cuán fácil es extraviarse.

2010-08-22T23:10:00.003+02:00

Pàgina 114

“Es comprensible que mucho de la historiografía de la ciencia trate de sus exitos, de sus afortunados descubrimientos accidentales, de sus brillantes deducciones o grandes y mágicos avances que imprime un Newton o un Einstein. Pero no creo realmente posible comprender los éxitos de la ciencia sin comprender cuán difícil es, cuán fácil es extraviarse, cuán arduo es saber en cada momento qué es lo próximo que debe hacerse.”

S. Weinberg

Los tres primeros minutos del universo

Traducció de Néstor Minguez.

Alianza Editorial

Madrid 1991

En relació al descobriment accidental de la radiació còsmica de microones per part de Penzias i Wilson el 1965, un descobriment fonamental per a la moderna cosmologia, i el fet que aquest descobriment no s’hagués produït com a conseqüència natural dels treballs de Gamow, Alpher, Herman i Follin als anys quaranta, i a Zeldovich, Hoyle, Tayler i altres de forma independent als seixanta.

Llegint, en la possibilitat d'un silenci.

2010-08-14T00:41:00.003+02:00

Agost és la possibilitat d’un silenci. En aquest cas el silenci de les extensions sense fi dels camps de Castella.

Hem passat fred, hem fet volar estels, hem contemplat els estels a ull nu i hem repetit els seus noms que esclaten a la boca. El no tant jove pare, però, viu bona part del dia al seu món insondable.

“El hombre perro”, de Yoram Kaniuk, era una recomanació postergada per als migdies d’aquest agost, i també una advertència: “no és un llibre apropiat per l’estiu encara que estigui impregnat de la calor del desert”. Però Agost és la possibilitat d’una mica de silenci, i a fora el sol i el vent castiguen, La filla dorm... la possibilitat d’un silenci.

“El hombre perro” es llegeix estremit i fascinat i alhora. Un llibre dolorós i hipnòtic també. Una novel·la dura i complexa sobre les conseqüències de l'holocaust que transcendeix allò que es coneix com a literatura concentracionària (maleït invent d’un segle maleït). No, “El hombre perro” no va per aquí, em penso. És un humaníssima reflexió sobre la nostra debilitat i la nostra força, i també un llarguíssim i encertat al•legat contra Déu, que només es pot es fer des de la creença. Una novel·la profundament espiritual i profundament humana, i també un cant a l’amor omnipotent.

Adam Stein, el protagonista, és un home que sobrevisqué al camp de concentració fent de gos del seu comandant i distraient als presoners que anaven a les càmeres de gas (entre ells la seva dona i la seva filla). La història transcorre a finals dels cinquanta a un hospital psiquiàtric per a supervivents de la Shoah, situat al Nègev.

L'estil és sensacional, complex i avantguardista (va ser escrita als anys seixanta i l’època en la que va ser escrita es deixa notar). El discurs oscil·la abruptament entre una lucidesa sublim i el pur galimaties, però dosificat i eficaç. És el discurs d'un home malalt; d’un messies enfonsat; del revers tenebrossíssim de Don Quixot (compte, la demència només és fascinant a la literatura!). Adam Stein, un personatge impressionant, una creació literària portentosa.

Agost, la possibilitat d’una mica de silenci. Seguim en ell...

Yoram Kaniuk
"El hombre perro".
Traducció de Raquel García Lozano.
Libros del Asteroide
Barcelona, 2007.

La terra calla

2010-07-07T14:09:00.007+02:00

Estremits i de dol, retornem a les petites coses.

La recomanació és de la M.R. que em diu en un correu que ja sembla llunyà que que va anar al "pati de l'aliança" a escoltar els poemes de l'Anise Koltz amb la veu de Montse Vellvehí i amb els comentaris de la seva traductora, la poeta Anna Montero.

No hi ha resposta la terra calla.
Déu ens va crear segons la seua imatge.
Nosaltres el vam crear segons la nostra.
Mútuament ens hem massacrat.

Anise Koltz
La terra calla
(Traducció d'Anna Montero)
Jardins de Samarcanda,
Eumo Editorial/Cafè Central
Vic, 2005.

(Alguna cosa d'aquest poema em recorda als poemes del meu estimat Amikhai...)

Diu la ressenya de l’editorial que la poesia d’Anise Koltz “denuncien la insensatesa de la mort, l’absència de Déu” (...), que “les paraules no valen contra la incertesa, contra la por”. No sé, no sé... vull creure que les paraules també aporten consol, que són també una dàrsena, potser la única que tenim per sentir-nos units.

Z... El que hem après.

2010-06-19T19:43:00.005+02:00

Fotografia del 30 de maig de 2008

Zero… les plaquettes de Papers de Versàlia arriben al final, en una tarda deliciosa de juny al pati de l’Aliança a on, en efecte, haurem d’acabar per quedar-nos a viure.

El pati de l’Aliança és ple a vessar de gent disposada a sentir una hora de paraules fetes poema. I només a això, a escoltar poesia sense escarafalls ni litúrgies. Aquesta vegada ni tan sols podem sentir als estimats amics de versàlia, ja que han reservat la darrera paraula a grans poetes grans a on ens emmirallem.

Estimats versàlies, de vosaltres hem après com es pot treballar amb rigor i amb generositat, amb obertura de mires, sense apriorismes estètics ni actituds sectaries. A l’ombra de la vostra veu i el vostre treball ens hem arrecerat. Esperem haver après.

Volia que aquesta fos una entrada sentida, però ho deixarem així, d'una manera sobria, la vostra manera:

Gràcies .

Un dibuix de José Moreno.

2010-06-11T00:08:00.005+02:00

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan
només conté llum.

V.M.
Poema de L'home que mira perplex.

Contemplant el dibuix d'en José, torno a pensar la immensa sort que vaig tenir, les moltes mans generoses que se'm van obrir... com ara per exemple les de José Moreno, que em va deixar els seus dibuixos per a il·lustrar el "Perplex". Són una mervella.

Gràcies.

Dogs Welcome

2010-06-04T19:50:00.003+02:00

En la calle, turistas.
Dos dependientas fuman en la entrada de una tienda.

En la tienda hay un cartel que prohíbe fumar
y otro que dice “Dogs welcome”.

Hay un mendigo que le recuerda a su padre,
un hombre obeso reflejado en el escaparate
que rebusca su memoria en la mochila,

y un chaval con los auriculares puestos:
Red Hot Chili Peppers.
Tierno caparazón de ruido
lo envuelve.

V.M.
Poema de Lobishome

Anatomia (I)

2010-06-02T19:16:00.001+02:00

Fotografia de VM

Som pensadors interferits.

2010-05-28T23:35:00.005+02:00

"Proveu de subratllar les frases d’un llibre mentre respireu: les línies us sortiran tortes. Amb el pensament passa el mateix: per a pensar condretament hauríem de cessar d’existir –viure atabala, torba i empallega el raciocini: som pensadors interferits. Amb el sentiment potser també passa: per a saber què sentim hauríem d’apagar el cervell, desendollar la intel·ligència i connectar els músculs amb l’ànima –som sentidors entabanats."

Joan Calsapeu

"Exercicis de subratllat"
Post del 27 d'abril del 2010 del Bloc "Ucronies".

En una tarda de setembre... Sònia Moll.

2010-05-16T09:21:00.004+02:00

En una tarda de setembre recordes que la por és un sòlid rígid que gravita al teu estomac: en uns minuts et toca sortir a llegir. Una estona abans has conegut una dona plàcida de qui saps que ha publicat un llibre amb un títol sensacional. Escenes de retrobament amb els companys després de l'estiu, i l' habitual intercanvi de cortesies.

Ha sortit a llegir en Reina i saps que has d’estar previngut perquè sempre que surt a llegir en Reina d’un lloc o altre començaran a caure hòsties ("soplamocos" que diria ell: graciosa paraula).

Ja és el torn de la dona del somriure franc, però no l’escoltes, no atentament, la por és ara una pura viscositat que t’impregna des de dins. Sobtadament, però, les seves paraules et fan retornar:

(...) Defora, contra els vidres, espeteguen
les incansables veus dels que asseguren
que no pot ser possible,
que no pot ser probable,
que no pot ser estimable
aquesta tarda nostra, única,
de tendresa i companyia;
que som dues, i que hauríem
d’envejar-nos, en el fons,
i simular somriures, i clavar-nos
punyalades per l’esquena (...)

Penses que li has de demanar el poema; que el vols llegir amb calma; surts a llegir, tu i la resta dels companys; la cosa acaba; li demanes el poema; no se’n recordarà d’enviar-te’l.

Passen les setmanes, ara ja has llegit el llibre de títol sensacional, però encara li has de sentir llegir el que serà el teu poema preferit ("A la coberta"), però no... potser no és el poema, potser el que prefereixes és la petita història que la dona del somriure franc explica com a entrada al poema. La història del món sencer en la petita peripècia dels dos germans damunt del vaixell que els acostava a la seva mare.

Li demanes que et signi el llibre de títol sensacional; li tornes a demanar el poema; i la història també; aquesta vegada si que se’n recorda.

Penses que vols escriure una entrada al bloc sobre el llibre de títol sensacional, però en realitat te n’adones que sobre el que vols escriure és sobre la tendresa, la tendresa que habita tota la seva poesia, de la tendresa militant que fins i tot en el “sí-lloc” del desamor habita.

I has pensat en la història de dos nens a la coberta d’un vaixell. També has pensat si aquelles onades van amarar el teu exemplar de “Non si male nunc”, el llibre de la Sònia Moll, que vas comprar malgrat les evidents cicatrius que la vida havia deixat a l’exemplar. Has pensat en les nostres cicatrius, en les teves, en les tots, i has pensat que potser si, i al cap i a fi potser Horaci tingui raó: “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor (non si male nunc et olim sic erit)”.

I has decidit acabar el post amb un poema. L’has escollit a l’atzar:

I GUARDO LA VERGONYA DINS ALFORGES

Cos meu,
he nascut per mirar-te sense veure’t,
per guardar la vergonya dins alforges
en un lloc imprecís de les entranyes.

Ignorar-te és saber-te i no sentir-te,
oblidar que existeixes, que hi ets sempre
i que et tinc ( a desgrat de mi i de tu).

Voldria esmicolar els miralls del món,
el mirall de la cambra i el dels ulls
que em miren i em mesuren i em suspenen.
Trencar-los tots alhora, per trencar-me
de riure quan ressoni el foll brogit
de la meva victòria.

Plorar
després, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda.

No hi ha res llevat
de tu i de mi, i res no s’hi compara,
i tanmateix no et vull, o et vull i dolc,
i guardo la vergonya dins alforges
en un lloc ignorat de les entranyes.

Sònia Moll Gamboa

"Non si male nunc."
Viena edicions,
Barcelona 2008.

I t’has adonat que l’atzar a vegades hi posa massa intenció; i has ressonat en el poema; i els versos “Plorar/ després, potser, pel jo perdut, per l’ànima/ perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda”, t’han portat a aquell altre amb el que un dia obrires el catàleg.

Tener razón y ser derrotado

2010-05-15T10:38:00.000+02:00

"Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, que la fuerza puede destruir el alma, y que a veces el coraje no obtiene recompensa."

Albert Camus citat per Manuel Rivas
a la columna d'avui dissabte al diari EL PAIS.

Un home, dos, molts... tots.

2010-05-05T20:07:00.012+02:00

"Moon": Val, una pel•liculeta de res... però a mi em fa ressonar la tendresa de la història (que ressona a l'hora amb la tendresa d'un altre clàssic del gènere: "Silent running"), i també el seu missatge naïf si voleu, però fonamental també.

Avui sona al meu cap un dels temes de la banda sonora de Clint Mansell, commogut encara per la veracitat d’aquest simple violoncel del final, la textura autèntica de la fricció de l'arc i la corda acariciant la veu electrònica del sintetitzador.

Gràcies.

2010-04-28T08:46:00.000+02:00

El poeta David Madueño acaba de penjar una crítica de “L’home que mira perplex” al seu blog (26 d’abril de 2010). Dubto si penjar aquest post, però al cap i a la fi venç l’agraïment al David per haver dedicat al llibre la seva atenció, temps, reflexió i paraules.

Subratllats.

2010-04-17T17:20:00.004+02:00

Pàgina 15

"Una noche recuerdo que estaba viendo con Ray la entrevista a un compositor en televisión, y el compositor decía que Chaikovski había tomado prestados pasajes enteros a Beethoven y nos los había ofrecido como suyos. Cuando alguien le reprochó esto, se limitó a decir: "Tengo derecho. Le quiero".

Tess Gallagher,
Introducció a "Un nuevo sendero a la cascada" de Raymond Carver.
Traducció de Mariano Antolín Rato.
Visor Libros
Madrid, 2001.

Los adolescentes furtivos ja caminen.

2010-04-09T00:19:00.004+02:00

Avui, davant d’una notable audiència, hem presentat el primer llibre d’en Toni Quero, “Los adolescentes furtivos”, que l’any passat va guanyar el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009, atorgat per la Fundació Antonio Machado de Cotlliure. El llibre es presenta en edició bilingüe en francès i castellà, amb traducció al francés de Renada-Laura Portet, i amb un luxe de prefaci a càrrec de Pere Gimferrer.

Si voleu una crítica "com Déu mana" del llibre us suggereixo una visita al bloc del poeta i crític David Madueño. jo només aprofito ara per compartir quatre sensacions després de la lectura del llibre.

Quan ens vam trobar amb en Toni per primera vegada per parlar de la possibilitat de presentar el llibre a Sabadell, em va dir que es tractava d’un llibre generacional. Jo, que havia llegit alguns dels poemes que componen el llibre a les Plaquettes de Poesia que edita Papers de Versàlia i que també havia llegit els poemes que ell ha penjat a la seva pàgina web, vaig arrufar el nas. No n’estava convençut. Si bé, és clar, en efecte, hi havia el poema “Si yo fuese Kurt Cobain” però en general no trobava elements en la poesia que jo coneixia per qualificar-la de generacional. Però, com no podia ser d’altra forma en Toni tenia raó (al capdavall el llibre l’ha escrit ell). I és que aquesta és la màgia d’aquest negoci: si bé la major part dels poemes es poden llegir perfectament de forma independent, tinc la sensació que llegits en la unitat que és el llibre adquireixen un altre significat, una altra càrrega, una altra connotació. Els poemes tramen una vida entre ells quan s'apleguen.

I és que el llibre està deliberadament escrit de forma unitària. En ell trobem, en forma de trànsit de la nit al dia, la descripció d’un moment en el que els habitants dels seus poemes també estan transitant d’una època de les seves vides (per cert, no l’adolescència. Obviament l’adolescència és una metàfora) a una altra que els és incerta.

El llibre s’inicia ens uns paissatges nocturns i urbans, a les hores en la que la luz es un animal herido/ que danza, como las tribales formas se contemplan. En aquest context apareix una tensió, una inquietud que a mi em sembla serà el motor d’aquesta travessa que ens proposa el llibre. I és que en algun moment els habitants dels poemes identifiquen la imminència; de l’aurora com una font d’incertesa.

En efecte, al llarg del llibre, però principalment al seu inici, la llum; l’alba; l’Aurora és una metàfora reiterada del final d’un moment que els adolescentes intentenen perllongar. I és que no exempts de certesa, aquests adolescentes saben que amb l’adveniment de la llum en formación marcial, diminutos oficinistas anida(rán) en su terrario de espejos.

Aquesta tensió inicial, de fet ve acompanyada d’una altra que per mi ha estat una petita font de confusió en la primera lectura. Perquè malgrat que estèticament trobem una fascinació per certes actituds romàntiques, límits, pròpies dels poetes maleïts, finalment el llibre no cau en l’enaltiment dels tòpics propis del “malditisme”. Així, malgrat l’afirmació segons la qual el jo poètic Abrazó los tópicos/y la belladona/y amaneció/ derramando/los párpados/por las esquinas, no trobarem una actitud nihilista ni la típica pulsió autodestructiva. De fet, aquest és un llibre encesament vital. El que no podem – i només cal veure la inquietant foto de la portada- és esperar una celebració solar de la vida: en aquesta primera part del llibre els poemes estan poblats per personatges lucífugs que potser ho són perquè la seva pròpia llum és suficient per encendre l’alta nit que habiten.

I és que un també té la sensació que res no han de témer aquests adolescentes, perquè finalment han crescut ben alimentants sota la llum que irradien els cossos. Al cap i a la fi, no s’acaba el temps pels amants, i ells ho saben, i si no ho saben ho intueixen, i ho acabaran per saber. “Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí”.

L’amor, l’altre, l’estimat és en aquest llibre un element de certesa i confiança sempre present, i com no podria ser d’una altra manera, l’erotisme impregna bona part dels poemes, No debades aquests falsos adolescentes lamen la belleza/ que exhala/ de sus propios cuerpos. Hi ha aquí moments magnífics, com un esplèndid poema, “Detrás”, a on jo crec que en Toni ha captat amb precisió un dels elements més essencials de l’erotisme que és el gest i el moviment.

Cap a la meitat del llibre s'atura una mica el ritme, els adolescentes rendeixen comptes amb els referents i també s’adopta un to més reflexiu. És en aquests poemes en els que es desplega un altre tipus de saviesa que ens diu que en realitat el trànsit ja s’ha consumat.

Vengo Acumulando piedras por si acaso

algún día regresas.

(...)

Es dura la vida de la piedra.

Nada en ellas me es ajeno.

Asisto impasible a su erosión,

algunas se tornan mas agrestes

otras dulcifican sus formas,

pero aun en ellas no te reconozco.

Ja al final, el llibre es retorna a la inquietud, al moviment inicial, però aquests adolescentes han inhalat molta de la saviesa que exhala del altres cossos. De fet, mai no havien semblat entretenir-se a mirar-se el melic. Com he dit, aquests adolescentes s’han alimentat a l’empara d’una llum carnal, i al final és l’amor i és l’altre el que permet irrompre amb confiança al moment terminal de la seva condició de falsos adolescents: Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí.

En Toni ha escollit un registre culte, amb un predomini de la metàfora, amb una profusió d’imatges... que potser es podrien qualificar d’oníriques; també amb un cert gust per l’exotisme. Però no m’animo a fer servir el concepte “barroc” per definir-lo. De fet el mateix autor declara la seva aposta estètica quan afirma en un poema. Tomad el poema/ bebed sus versos/ con el mismo respeto/que admirais el cuadro.

De fet, és el poeta l’Àlex Holgado qui millor resumeix aquesta nova bipolaritat amb la seva habitual profunditat i perspicàcia: “Quero navega en bajeles decimonónicos pero de vez en cuando enrola tripulaciones de la calle”: Chicas hispanas desenredan sus trenzas en las cabinas/ y anotan versos de nueve cifras sin remite. Una molt bona descripció.

Felicitats Toni, per la teva obra, per la teva actitud i molta sort, tota la sort que et mereixes.

- o -

Toni Quero,
Los adolescentes furtivos
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009
Pròleg de Pere Gimferrer
Edició bilingüe castellanà/francès amb traducció de Renada-Laura Portet.
Perpignan, Cap Béar éditions (2010)
Distribuït a Espanya per Nordest Llibres, S.L.

Sense títol

2010-03-30T10:24:00.001+02:00

Fotografia de VM

La música impagable de Bach

2010-03-29T18:09:00.004+02:00

En tu carta me cuentas que el viejo murió exactamente el 28 de julio de 1750, y que a su viuda le descontaron quince días del sueldo que éste percibía de la corte de Leipzig, porque el condenado se puso enfermo el día quince de aquél mes y no trabajó más.

Y dejas para mí los comentarios.

Ocioso

2010-03-28T23:44:00.000+02:00

Joder, hay que tener las neuronas fundidas para pensar que alguien pueda estar ocioso aquí. Si al menos hubiese una librería, no digo una buena librería, ni una mala librería: un lugar donde, a parte de gominolas, vendan libros. Y sí, ya sé que con esta lluvia no hay quien aguante a los críos en casa. Y sí, pienso protestar toda la tarde. Puede que todo el fin de semana, lo más seguro.

Milonga del Ángel.

2010-03-26T23:26:00.002+01:00

Avui, necessàriament he recordat aquelles tardes en que escoltàvem els discos d'Astor Piazzolla. De tot fa tant de temps.

Dolços somnis, bona nit.

Manque Pierda

2010-03-24T16:52:00.002+01:00

Efectivament el barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina, aïllat entre naus industrials i descampats. El Bar José era el centre d’una comunitat per la qual jo estava destinat, i José, el gran sacerdot del temple.

Darrere de l’altar, a manera de retaule, ens observava l’escut triangular del Real Betis Balompié, i més a baix una declaració torbadora.

VIVA EL BETIS MANQUE PIERDA

Em fascinava i la repetia: “Aunque pierda?, aunque pierda?”

Encara hi havia una mica de claredat a fora quan es van apagar les llums del poble sencer (perquè del barri en dèiem poble). José va presumir de la seva màgia davant una congregació escèptica i, entre riures, va fer que s’il·luminés l’escut.

“Ésta es la única que no se ha apagao en tol pueblo. Lo ves niño... mirá el niño, habéis visto que cara pone el niño!”.

M’agradaria saber com era la meva cara. La veritat és que durant anys aquell triangle ha seguit il·luminant tota la meva estupefacció.

Fa un temps vaig recordar això al meu pare. Se’n recordava vagament “ah, ja!, aquell escut lluminós que funcionava a piles...”

* * *

MANQUE PIERDA

El Bar José era el templo
de una comunidad para la que yo estaba destinado,
y en cuyo altar había escrita una declaración turbadora.

Yo aún no había leído nada, ni sabia nada,
pero masticaba aquellas las palabras
como si fueran un dictamen taoísta:
aunque pierda,
aunque pierda.

V.M.

Llorona... a dúo

2010-03-19T00:03:00.001+01:00

Lídia Lobato i Xavi Grau són “A dúo”. Els descobreixo a través del full d’informació de la programació de la Nova Jazz Cava del passat mes de gener (tard!).

Ella és la veu i ell el baix elèctric... sorprenent, no?

Àvid, em dic que he de buscar alguna cosa d’aquesta gent... i aquí els tenim, fent el bypass al sistema... a la seva pàgina del Myspace amb un Medley deliciós.

Tot està il·luminat... hi ha talent per tot arreu.

Llorona

a duo | Vídeos musicales MySpace

Raons per no actualitzar el blog aquests dies.

2010-03-18T20:09:00.002+01:00

Perquè seria una pura projecció de bilis; per no polititzar en excés el blog; per mantenir el meu Karma intacte en la mesura del possible; perquè si els bancs i les multinacionals d’aquest país es gasten una milionada en dir-nos que “esto sólo lo arreglamos entre todos” és que ens volen dir alguna cosa que la meva paranoia identifica ràpidament com a no bona. Això si, amb de molt bon rotllo per endavant.

No sorprèn.

2010-03-02T23:31:00.001+01:00

Que la patronal espanyola, dirigida per un individu les empreses del qual no pagaven les quotes a la seguretat social i que devien sis mesos del sou dels seus treballadors, proposi un contracte per joves fins a trenta anys; sense cotitzacions a la seguretat social; sense dret a indemnització per acomiadament; sense dret a cobrar l'atur en extingir-se; amb una duració màxima d’un any i amb sous inferiors al salari mínim interprofessional; en efecte, no sorprèn, de fet és lògic.

Aquí: retrobada amb Szymborska, Vermeer, Rivas y Zagajevski.

2010-02-27T14:00:00.005+01:00

Com quan s’altera el sentit del gust i trobes a faltar els sabors que els costums i les hores et retornen, i ja ni goses perdre el temps amb la perspectiva d’una novetat. Aquests dies, en part abduït pel dia a dia, has llegit si, però amb certa desgana.

Al veure el llibre de la Szymborska (el darrer llibre de la Szymborska) a la lleixa de la llibreria has dubtat i has pensat que no volies contaminar amb la teva pèrdua sensorial aquesta retrobada amb la vella companya.

Però definitivament estic molt content d’haver-me endut el llibre a casa, i d’anar assaborint-lo amb lentitud d’estació en estació.

Poemes com el que dona nom al llibre t’han retornat el somriure al llavis amb el que llegies els poemes del “Llamando al Yeti” aplegats en aquella antologia urgent preparada arran de la concessió al Premi Nobel. Si Wislawa, ha estat bonic retrobar-nos i tornar a compartir anades i vingudes per les andanes.

Transcric aquí un poemet (una bagatela que no és representativa del nivell del llibre) perquè em permet retrobar-me amb la presència de Vermeer que ja havíem trobat en poemes de Zagajevski i de Rivas.

VERMEER

Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.
Bartleby,
Madrid 2009.

- o -

NOTA: després de llegir això i això, no voldria pas que ningú no s’enfadés per la transcripció d’algun que altre poema en aquest minúscul catàleg de desficis, cosa que mai no he fet amb la voluntat de perjudicar a ningú. Ara bé, com és obvi, si algun autor, traductor o editor creu que es vulneren els seus drets per la transcripció d’algun poema al bloc, el retiraré immediatament.

Virtousisme a l'ogre (Dave Holland)

2010-02-16T20:21:00.000+01:00

I també, per què no? AQUEST.

S'arrapen al pedrís dels anys.

2010-02-12T22:00:00.004+01:00

De la M.R. rebo aquest poemet delicat, d’una pulcritud casi oriental. És preciós, li demano si el puc transcriure al blog.

Entre tu i jo hi ha
espurnes vives.
Nien a l'andana
del temps.
S'arrapen al pedrís
dels anys.

Guida Alzina,
"Dicotomia amb blaus.

No he pogut trobar res sobre era Guida Alzina, tret que va publicar el llibre dicotomia amb blaus i que algun certamen literari porta el seu nom. Així que qualsevol aclariment serà benvingut.

Dolços somnis, bona nit.

Subratllats

2010-01-11T19:52:00.001+01:00

Pàgina 31

"De hecho, en términos de Freud, no creemos: deseamos y, sobre todo, deseamos creer. Debido a nuestro desamparo de formación, pensamos que toda creencia es, para Freud, como un síntoma; imaginamos que sobrevendrá una catástrofe si renegamos de ella. Y, también como un síntoma, la creencia religiosa, dice Freud, es una manera de no abandonar el hogar. Quien sea capaz de renunciar a lo que él llama la 'ilusión religiosa' estará en 'la misma posición de un niño que ha abandonado la casa paterna, en la que está tan abrigado y tan cómodo... Los hombres no pueden seguir siendo niños toda la vida; finalmente tienen que salir a la vida hostil. Podríamos llamar a esto educación para la realidad'. La realidad, hemos de inferir de ello, es lo que no se puede mejorar por el deseo: algo que quizá, pudiéramos llamar Naturaleza."

"Los ídolos de Freud" per Adam Phillips.
Traducció de Daniel Laks Adler.
Revista QUIMERA
Núm 105, 1995

Saliva d'amant

2010-01-10T02:11:00.006+01:00

No, no és la primera vegada que em refereixo a la cançó, però és que em té subjugat, i sona al meu cap aquests dies amb insistència. Així doncs he pensat que era una bona manera de començar l'any al bloc, que no és altra cosa que un registre de desficis i obsessions. Em refereixo a una cançó de Broken Social Scene: “Lover’s Spit”, en aquest cas en la versió de Feist, que tot i ser un pèl llarga, jo hagués aplicat la tisora, no deixa de ser una cançó preciosa.

“Lover’s Spit”
(Broken Social Scene)

All these people drinking lover's spit.
They sit around and clean their face with it.
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.

You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

All these people drinking lover's spit.
Swallowing words while giving head .
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.

You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

Aquí hi ha la versió original de Broken Social Scene.

Dolços somnis

Bona nit.

Herbert - Spinoza

2009-12-29T22:40:00.002+01:00

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.

EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.

Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

Bon Nadal.

2009-12-22T10:04:00.005+01:00

Del llit estant

2009-12-13T10:57:00.007+01:00

- Mira... en aquesta època de l’any des del llit pots veure la constel•lació d’Orió.

- A l’estiu no es veu?

- No, a l’estiu es veu de matinada, i segons com no arribes a temps de veure-la abans que la llum del dia l’esmorteeixi.

(...)

- Veus aquella estrella vermellosa... la veus... és l’espatlla dreta d’Orió. És una gegant vermella es diu Betelgeuse.

I aquella blava es diu Rigel i és el genoll esquerre del caçador.

Si et fixes, Orió porta un cinturó format per tres estrelles... les veus... la gent li diu “les tres Maries”. Si no visquéssim a una ciutat veuríem com penja una espaseta del seu cinturó, però aquí a on vivim les llums es mengen el cel.

- A Sòria es veurien?

- Si a Sòria es veurien.

- I a Galícia?

- Si, a l'antiga casa del meus avis si.

- I al bosc?

- Si, al bosc també.

- On vas aprendre tu aquestes coses.

- Les vaig aprendre d’un llibre.

-Quin llibre?

-Un... però no el tinc.

-Per què?

- Perque el vaig deixar a una nena de la meva classe i no me'l va tornar.

- Busca’l a Internet.

- Si, això faré. Vinga va... a dormir! bona nit.

(...)

- És molt gran Betelgeuse.

- Si, molt gran,

- Més gran que la Terra?

-Si.

- Més gran que el sol?

- Si.

- Com de gran?

- Molt gran.

- Però com de gran?

- ... doncs... doncs així de gran:

Els millors professors europeus.

2009-12-12T23:09:00.004+01:00

A aquestes alçades, escoltar sencer “Els millors professors europeus” de Manel, ara que fins i tot els polítics diuen portar-los al reproductor de MP3, no deu ser el “colmo” de la modernitat. Però un arriba a les coses quan pot.

I si J. Tens raó, recorden un xic a “Beirut”

Dolços somnis, bona nit.

Sóc el segon. Estima'm. Un poema de Josep Maria Ripoll.

2009-11-30T18:08:00.000+01:00

No voldria posar-me endogàmic... però és que fa uns dies que em volta pel cap aquest poema d’en Josep Maria Ripoll, que té una poesia amorosa delicadíssima, vegeu per exemple les sextines eròtiques del seu llibre “Dels marges”.

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.

La vostra resistència em reconforta. Un poema de Josep Gerona.

2009-11-24T23:57:00.001+01:00

Lacònic, vestit amb tipus Garamond, Josep Germà disfressat de Josep Gerona consigna la no persistència del paisatge, i alguna cosa més que aquest furt es fa evident.

La seva resistència em reconforta.

Del seu bloc de pensament urgent n'extrec aquest poema.

Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.

T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel•lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.

Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.

La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.

Poema de Josep Gerona
(extret del seu blog de "pensament urgent").

Més Gerona a http://josepgerona.canalblog.com/

Dependència.

2009-11-07T17:35:00.004+01:00

Un lloc acollidor.

M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.

Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.

Abstret.

A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.

39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.

El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:

"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació

72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.

0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)

0 Persones reben ajut a domicili.

42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "

(*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.

"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"

Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.

L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!

Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.

Bon cap de setmana.

Napoli's walls.

2009-10-30T23:43:00.008+01:00

Per recomanació d'en T. acabo de veure un DVD de l’actuació de Louis Sclavis, a qui no coneixia abans. Sol al menjador, aplaudeixo al televidor, i encara estic als núvols.

El vídeo en qüestió es tracta d’una posada en escena del seu treball Napoli's Walls (ECM, 2003), al festival de Jazz de Viena de 2002, amb la següent formació

Louis Sclavis: clarinet baix i saxo soprano.
Médéric Collignon : trompeta. Atenció amb aquest paio!
Vincent Courtois : violoncel (impressionant el que fa aquest individu amb el violoncel!)
Hasse Poulsen : guitarra

El cas és que no tinc adjectius per expressar l’entusiasme i l’excitació que sento. Nens, em sembla una meravella! I si, s’ha de veure l’actuació, o millor viure-la per apreciar-la.

El vídeo que he trobat a Youtube, i que insereixo no correspon a l’actuació de Viena, i evientment no aconsegueix fer justícia al sentiment que genera una actuació sensera, però...

En qualsevol cas, deixem constància al catàleg d'un nou desfici.

Dolços somnis, bona nit.

..."y algo menos de los escolares". Amichai novament.

2009-10-30T00:19:00.003+01:00

El darrer poema de Màrius Sampere em remet al primer poema que vaig llegir-li a Yehuda Amichai, aquest cop en la traducció de Teresa Martínez.

Amichai novament, avui, colpit durament per la fotografia amb la que obria el diari. Perquè efectivament, s'apiada una mica menys dels escolars.

DIOS SE APIADA DE LOS NIÑOS PEQUEÑOS

Dios se apiada de los niños pequeños,
algo menos de los escolares.
y de los mayores, no se apiada ya,
los deja solos
y a veces tienen que ir gateando
por la arena ardiente,
para llegar a la estación de recogida
chorreando sangre.

Quizás de los amantes verdaderos
tenga misericordia y se apiade y les dé sombra
como un árbol a quien duerme en el banco
de la avenida pública.

Quizás también nosotros saquemos para ellos
las últimas monedas de amor
que nos dejó en herencia nuestra madre,
para que su felicidad nos defienda
ahora y otros días.

Yehuda Amijai a l’antologia
"Poesía hebrea contemporánea"
Traducció de Teresa Martínez
Hiperión, Madrid 2001.

El dolor no calia... un poema de Màrius Sampere

2009-10-15T22:03:00.002+02:00

PARE, EL DOLOR

Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor, fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com en un llac nocturn.

El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l’hauríem trobada, també, només pujant.

La llum de la finestra eterna
rera la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè no ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle magnànim del sopar
amb la puntualitat exacta de la mort. No, Pare,
el dolor no calia.

Màrius Sampere
"Oniris i el tret del caçador",
Columna, Barcelona 1987.

Reproduït també a
"Si no fos en secret"
Proa, Barcelona, 1999.

* * *

Els dies 31 d’octubre i 1 de novembre, gràcies al miracle de Papers de Versàlia, tindrem a Sabadell a Montserrat Abelló, Concha García, Chantal Maillard i Màrius Sampere: Poètiques de Tardor a Sabadell...

Revisant alguns dels textos que els autors ens llegiran i sobre els quals en parlarem em trobo aquesta joia de Màrius Sampere, que passa ja al meu catàleg portàtil de poemes espirituals contemporanis.

Salvar una altra nit de lluna plena.

2009-10-15T22:02:00.000+02:00

L’home llop s’abraona sobre el baix, aquesta vegada no seran pentatòniques, seran escales majors que pugen i baixen amb violència. Hi ha violència també en l’harmonia, perquè l’home llop canvia de tonalitat sense cap ordre evident. Una hora després li fan mal als braços, molt mal, però ja no ensuma la olor de la sang. Haurà salvat una altra nit de lluna plena. Una forma extrema de ioga. No només la literatura salva.

Lliçons de tenebres.

2009-10-15T21:07:00.005+02:00

Moltes gràcies M.C. per dir-me que seguies el blog
i que t’agradava. M'ha fet molta il•lusió.

El reproductor MP3 té una capacitat de 512Mb, així que a vegades cal prescindir de la companyia d’alguna música per tal de poder donar entrada a una altra. Avui, per donar entrada a Blue Train, no he tingut altra possibilitat que treure la primera i la segona de les tres lliçons de tenebres de F. Couperin (1668-1733).

La tercera de les lliçons es queda, però.

Recordo ara el meu primer encontre amb ella, de la mà de Jordi Savall, al film d'Alain Corneau “Tous les matins du monde (1991)”. I més coses recordo, confús i estremit, d’aquells dies. Del film però, no en recordo res.

L'àngel de la guarda de Charles Simic

2009-10-03T19:04:00.005+02:00

Mi ángel de la guarda tiene miedo a la oscuridad. Finge que no, me hace ir delante, me dice que en un momento estará conmigo. Casi enseguida no puedo ver nada. “Éste debe ser el rincón más oscuro del cielo”, alguien me susurra a la espalda. Resulta que el ángel de la guarda de ella también ha fallado. “Es un atropello”, de digo a ella. Y por supuesto, por lo que sabemos, yo podría tener cien años, y ella ser sólo u na chiquilla con gafas que tiene sueño.

Poema en prosa de Charles Simic.

Traducció de Mario Lucarda.
“El mundo no se acaba y otros poemas”
DVD Ediciones,
Barcelona, 1999.

Em consta però, que el meu àngel de la guarda no té por de la foscor...

Estremida memòria...

2009-10-01T19:15:00.008+02:00

A propòsit de l’entrada anterior, llegeixo estremit l'entrada a la Wikipèdia sobre la cançó "Strange Fruit".

Allà em trobo amb el nom d'Abel Meeropol, un professor d’institut del Bronx, que horroritzat per la fotografia de Lawrence Beitler del linxament de Thomas Shipp i d’Abram Ferrer, dos negres d’Indiana, va publicar l’any 1938, amb el pseudònim de Lewis Allen, el poema que donaria lloc a la cançó .

Però el que em deixa perplex, estremit, horroritzat i fascinat a l'hora és una breu anotació sobre Meeropol: Ell i la seva dona van adoptar els fills Julius i Ethel Rosenberg. (!!)

Els Rosenberg van ser condemnats i executats per espionatge sota l’acusació d’haver passat informació sobre la bomba atòmica a la URSS...

Llegeixo, però, que hi ha elements per creure que els càrrecs eren infundats. Però això no importa, no importa gens... la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

BARBÀRIE:

Podem imaginar el patiment dels fills dels Rosenberg, Michael i Robert de deu i sis anys respectivament?

Els Rosenberg van ser els enemics públics d’una nació angoixada pel perill (real i vigent, certament), de la guerra nuclear. La por engendra la barbàrie, perquè la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

Podem imaginar el dolor dels dos fills vistant els pares al pensal de Sing-Sing? Barbàrie.

I per contra,

GENEROSITAT I VALENTIA:

Anne i Abel Meeropol adopten a Michael i Robert, els fills dels principals enemics de la nació... Podem imaginar l’acte de valentia que suposava això als anys cinquanta en plena cacera de bruixes als EUA?

Podem imaginar tanta genorositat, tanta valentia, tant compromís?

Barbàrie i generositat extrema: un binomi tantes vegades repetit al llarg de la nostra història (y lo que te rondaré morena).

Scent of magnolia...

2009-09-27T14:58:00.004+02:00

Tens raó, tens raó, l’arbre que han plantat els veïns no és una magnòlia. En canvi aquell de més enllà, tant elegant, si que ho és. Escolta, a tu abans no t’agradaven les magnòlies, com és que ara si?

Abans no m’agradaven... no m’agradaven les seves fulles carnals que no donen ombra, la seva fruita exagerada i la seva flor excessiva i voluptuosa. A més, sempre que veia una magnòlia no podia evitar sentir estremit la veu de Billie Holliday cantant Strange Fruit ..."Scent of magnolia, sweet and fresh..." Déu meu, no puc evitar un calfret en sentir-la. No, no... definitivament les magnòlies eren un arbre massa connotat.

Però quinze anys convivint amb les magnòlies del carrer de la feina, quinze anys aixecant el cap del papers per saludar-ne el parell que es veuen per la finestra me’ls ha fet estimar...

... per les seves fulles carnals que no donen ombra, per la seva fruita exagerada, per la seva flor excessiva i voluptuosa, i malgrat que la veu de Billie Holyday segueixi estremint-me.

STRANGE FRUIT

Lewis allen

Southern trees bear strange fruit,
blood on the leaves and blood at the root,
black bodies swinging in the southern breeze,
strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
the bulging eyes and the twisted mouth,
scent of magnolias, sweet and fresh,
then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
for the rain to gather, for the wind to suck,
for the sun to rot, for the trees to drop,
here is a strange and bitter crop.

Amanecer en El Cairo

2009-09-22T10:08:00.003+02:00

I no se n’havien adonat! Ja estava cansada d’aquell color tant clar, les companyes es passaven el dia dient-li si no creia que portava el cabell massa clar, i ara ni se n’havien adonat. Per això va passar-se del “Rubio avellano” de la sèrie “Luces de oriente” d’una marca, al “Rubio avellano”, notablement més fosc” que una altra marca anunciava com “Amanecer en El Cairo”. Quins collons d'amanecer en El Cairo, es va dir, ni una sola de les companyes se n’havia adonat. Amanecer en El Cairo, reposar llaunes de tonyina al lineal: odiava treballar els dissabtes.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

2009-09-12T10:27:00.004+02:00

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

Gould-Goldberg-Bach i els poetes II

2009-09-11T12:51:00.001+02:00

No, certament es refereix a les "Suites Angleses", però hi ha de ser en aquest recull, no creieu?

GLENN GOULD: EL COMIAT

Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.
Ara, en una limousine
amb els cromats de l'oblit,
passa entre boscos nevats:
la música va al taüt
com a un piano tancat.
Hi ha un Steinway dins la boira
sonant sense pianista:
al jardí del crematori,
dempeus a la negra gespa,
la Mort, de frac, i amb ulls tèrbols,
escolta les Suites Angleses.

Joan Margarit
Estació de França
Hiperión, Madrid 2002.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes I

2009-09-09T22:07:00.002+02:00

Gould, Goldberg, Bach (another eternal golden braid), ressonen als versos dels poetes.

Primera entrega: un Poema de Toni Sitges i Serra, del llibre "Amor roig", premi de poesia Miquel Martí i Pol de 1997.

ÀRIA GOLDBERG (G. Gould, 1982)

... el tempo és tant lent...
cada nota negra és només ella,
llargs tots els silencis
que folren els intervals imaginats
per comprendre els signes
i tornar a creure en un ser necessari
i tornar a estimar una noia,
per inventar idil•lis
amb murmuris d’ombres, monuments
en cada nit feta
de pedra. Cada dia és llum present.
... el tempo és tant lent...
de pedra. Cada dia és llum present
en cada nit feta
amb murmuris d’ombres, monuments
per inventar idil•lis
i tornar a estimar una noia nua
i tornar a creure en un ser necessari
per comprendre els signes
que folren els intervals imaginats
llargs tots silencis
cada nota negra és només ella
... el tempo és tant lent...

Toni Sitges i Serra
Amor Roig.
Servei de publicacions de la UAB,
Col•lecció Gabriel Ferrater núm. 11
Bellaterra, 1997.

So what, insistentment...

2009-09-08T21:32:00.013+02:00

Potser degut a la tonteria del baix (fretless), definitivament aquest ha estat un estiu de Jazz al auriculars: Miles Davies, John Coltrane i Charles Mingus : "Birth of the cool" i dos recopilatoris, respectivament.

El Jazz, una vasta música que escoltava el meu pare (Mahalia Jackson, Ben Webster...), oblidada i retrobada aquest any en aquestes formes clàssiques i marcianes del Jazz desenvolupat dels darrers quaranta als primers seixanta.

Avui, i durant una setmana, ha vingut sonant amb una insistència obsessiva “So what”, la peça d'obertura de "Kind of Blue", una obra sobre la qual no es pot afegir res: tot el que s'ha dit d'ella és cert.

So what, Miles Davis “Kind of blue” (Columbia, 1959) Trompeta: Miles Davies. Saxo: John Coltrane (tenor) i Julian Adderley (alto). Baix: Paul Chambers. Bateria: Jimmy Cobb. Piano: Bill Evans.