dimecres, 22 de febrer de 2017

Les aigües baixen netes. No tot ha estat un temps perdut.


Crec que a un home de quaranta-cinc no només li és permès, li pertoca deixar caure la mirada, per una estona, al temps que li precedeix i el configura. Parlo de mi, que ara bada sobre els poemes de Joan Vinyoli (M.A.R. em va fer venir ganes), però llegeixo "Vent d'aram" i me l'imagino escrivint aquests poemes a la quarantena. Vinyoli, afirma el que sabem: que és bo no tenir sempre el que volem, i també, que si la cara et somriu és que les aigües baixen netes. Baixen netes, si, potser no tot hagi estat un temps perdut. 



EL PRIMER ESTEL 

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(de "Domini Màgic", 1984)



EL BANC DE PEDRA

No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

Després convé i és necessari
separar-se i servir.



TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                  amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis 
                             i el ping-pong.
                                                   No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                    I me n'alegro.

(de "Vent d'aram", 1976)




Joan Vinyoli,
Poesia complerta.
Pròleg d'Enric Casasses.
Edicions 62,
Barcelona 2014.