dimecres, 19 d’octubre de 2016

D'aquells anys de joventut i ferro. Sabadell 1976, un poema.



Quaranta anys de la vaga general a Sabadell. Tenia cinc anys. Conservo el record difús d’una assemblea i dels adhesius fluorescents amb consignes que lluïen els companys dels pares. Però també guardo per mi el record nítid de la meva mare diluint-se entre la massa de companys davant la fàbrica, la imatge d’un cordó de grisos a una certa distància, i la memòria sòlida de l’angoixa: aquesta també.

No vull un lloc per la èpica a la meva vida, ni per l'èpica heretada, encara que l’èpica sigui un terròs que la vida dissol amb celeritat. Servo, però, un record familiar d'aquell temps, el de la vetlla: la guàrdia a l’hospital del company abatut per la pilota de goma, i l’exemplar del març del 1976 de Cambio 16.


Cambio 16, núm. 221, p.7.
1 de març de 1976.
 «Sabadell permaneció prácticamente paralizada durante el pasado día 23. Se calcula que más de ciento veinte empresas, escuelas, comercios y servicios públicos pararon en señal de protesta por la actuación de las fuerzas de orden público, que han causado varios heridos en las manifestaciones pasadas en pro de mejores condiciones para los maestros de la localidad, la enseñanza gratuita, la dimisión del alcalde de la localidad, Burrull, y la constitución de un “Ayuntamiento provisional democrático”.» 

He conegut aquella gent, vaig créixer amb ells. Veig ara com decauen: també això passarà.

- o -

A propòsit d'aquell moment i del que va seguir, fa uns anys vaig escriure això:


Només et vaig conèixer
per les converses
que ella intentava
mentre dinàvem.

Eres, llavors,
un personatge del seu univers
de màquines i cossos espatllats.

Et veig ara a la fotografia que aleshores
va publicar Cambio 16,
quan la pilota de goma i tu
us vau creuar a l’espai i el temps.

Els teus companys et vetllaren el coma,
com una guàrdia de fulles tremoloses.
Fins i tot ella, la fulla més petita.

D’aquells anys de joventut i ferro,
els dos vau conservar la tremolor
com el residu d’un univers
incipient i violent.

Vint anys després,
davant del teu cos en runes,
ella tornà a al·ludir a la coincidència
del teu i d’un cos celeste
de goma dura.

I també et va recordar
quan el cos d’una fulla trèmula 
va coincidir amb el d’una màquina bellíssima.

Dos rails, espai.
Cinquanta anys, temps.



V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona, 2015.