dilluns, 28 de setembre de 2015

Tres poemes profètics and the infinite sadness


Sempre que puc defujo el contingut polític al bloc.
Així doncs, aquesta entrada no conté política sinó 
sentiments,  potser en excés: diabètics, absteniu-vos. 


Són molts els amics, els companys, els familiars que aquests dies estan contents, i ho entenc: tenen a tocar el somni de la independència. Com no comprendre la seva alegria, la seva esperança, el seu anhel de viure en un país més just?

Els envejo. Jo, en canvi, em sento trist com poques vegades. Jo també tenia un somni, un anhel que cada dia que passa s’allunya més i més.

El meu anhel era (ho és encara) que poguéssim construir una altra Espanya. Una Espanya que assumís totes les seves llengües com a pròpies, en la que la nostra manera de ser espanyols fos, justament, ser catalans

L'anhel era el d'una Espanya solidaria i justa, tant justa i solidaria com el nou país que els amics i companys anhelen; una Espanya en la que bona part dels independentistes es poguessin sentir, si no a casa, suficientment còmodes i reconeguts. Aquesta Espanya no em semblava ni llunyana ni abstracta, no la creia una teoria, era l’Espanya que s’endevinava en la dignitat de les “marees” (la blanca, la verda, la roja, la taronja); la del joves que van acudir a netejar les costes de Galícia quan el desastre del Prestige; la que es va estremir un 11 de març i la que va emergir un 15 de maig; l’Espanya que ens dol a tots; la del “No a la guerra”. Era l’Espanya que hauríem volgut viure dos joves que creuaven les muntanyes de Galícia en un Renault 4L, escoltant els Beatles i Os resentidos en un temps tant llunyà que avui sembla un mite.

El meu somni s’esvaneix. Bona part dels meus veïns, amics, companys, cosins (tots ells estimats),  no el comparteixen i, perdoneu-me el narcisisme, em dol perquè hi crec en el meu somni, i perquè ni tant sols em sembla difícil d’assolir.

He viscut el procés al costat de l’alegria i la il·lusió dels amics, però no l’he poguda compartir. He viscut el procés esquinçat i amb dolor: dos pobles, sinó tres, m’habiten. Dos pobles, sinó tres, he habitat. He viscut el procés amb el temor, si, de qui té cura dels ponts quan baixen les riuades. He patit i pateixo encara. Què en sabré jo de bastir ponts?

És la nit del dia 28 de setembre de 2015, les urnes han decidit. Amics i companys somriuen perquè tenen un somni a tocar. Entenc la seva alegria, com no? i entenc també el meu dolor: una força em mena a obrir un plec amb uns poemes que vaig escriure fa més de vint anys (tant a prop, aleshores, del jove que seia al seient del copilot del 4L). Dos poemes m’interpel·len com si els hagués escrit pel jo que aquesta nit seria. Són una profecia? parlaven del lloc al que m’encamino?


Vindrà l’incendi,
i em queda l’esperança
de córrer per carrers en flames
amb mots curts a les butxaques.


          * * *

Mentre,
ordeno els meus estris,
reescric les equacions,

amb disciplina em sotmeto
a l’arquitectura del silenci.


          * * *

Després del silenci
tornaré al cos fred,
    la regió ignota.

Després del silenci
tornaré al silenci,
i penso que així està bé,

casa meva del temps total.


V.M.
Liquen (1993-1996)