dimarts, 24 de setembre de 2013

Encara els meus rius, l'esmeril present.






Primera escena. 

La Galícia il·luminada pel record. Tinc setze anys, M.A.B. ha vingut a buscar-me amb el seu 124. Ara som allà a on el Neira i el Miño conflueixen. Em trec la roba, nedo. Una serp treu el cap i neda a pocs metres de mi. El Neira és un rierol alegre i emboscat, la seva aigua és gèlida com ho són les aigües encara amniòtiques dels rius infants. El Miño sembla arribar cansat a l’encontre. Les dues aigües conflueixen, però durant molts metres segueixen caminant una al costat de l’altra plenes de recel. Nedo, travesso el mur invisible que han decidit bastir i conservar: una part del cos pertany a unes de les aigües, l’altre part a unes altres. Un moment de comunió, i també una imatge d'escissió.


Segona escena. 


Campos de Gómara. Intento arribar a A., el poble, avui unes runes, a on va néixer el meu amic A.B.A. Fa dies que als matins camino sota el sol. Porto els poemes de L’alegria i Sentiment del temps als llavis.

L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso

Ara camino sobre l’esquelet d’una via abandonada. Quan travesso el pont sóc un funàmbul. El meu equilibri és precari. Sempre ho és. A sota un altre riu: còdols i oblit.  L’Isonzo em polia com a un dels seus còdols...  

Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo



A mi també se'm van concedir uns rius, aquests són també els meus rius. 


Tercera escena. 


L’Isonzo scorrendo
mi levigava
come un suo sasso.

I Fiumi, 1916




Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’obaga.

Cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.


V.M
de Ill fares the land (versió revisada de Tova).
Quadern G. Ungaretti.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2013.