dissabte, 8 de setembre de 2012

Un lament lapó ben universal; i un estiu en companyia de Josep-Ramon Bach, Li Po, William Carlos Williams i Ungaretti.


Vaig tenir la sort de conèixer a Josep-Ramon Bach, a la lectura que va fer dins del VI Cicle de Poesia del Marquet de les Roques el passat mes de maig. 

Allà ens vam trobar amb un home jovial, afectuós, rondinaire i d’una sensibilitat exquisida.  Va ser una oportunitat de sentir, de la seva veu, les seves versions de Li Po; l’escissió entre l’amor carnal i l’espiritual dels cants a Shiva de la il·luminada Mahadevikayya; els laments del poble Lapó o la tendresa de la poesia oral africana.

Una oportunitat de retrobar-se amb les seves “Versions profanes”, una joia que dringa a les mans. Aquests versos del poema “El camí de Zetsuan” de Li Po/J-R. Bach  bé podrien definir el contingut del llibre, ja que en ell

 (...)  Solament hi nien ocells
delirants en arbres remots
que a crits  demanen fer l’amor
d’un costat a l’altre del bosc.
  (...)

Però avui en que reprenem la vida ordinària, porto al catàleg un altre poema del llibre, en ressonància amb aquest altre poema, i en ressonància amb una altra lectura estival, el poema Lucca de "L’allegria" d'Ungaretti

 (...) So di passato e d'avvenire quanto un uomo può saperne.
Conosco ormai il mio destino, e la mia origine.
Non mi rimane più nulla da profanare, nulla da sognare.
Ho goduto di tutto, e sofferto.
Non mi rimane che rassegnarmi a morire.
Alleverò dunque tranquillamente una prole. (...)


(Sé del passat i del futur allò que un home pot saber/conec el meu destí i el meu origen./ No em queda res per profanar, res per somniar/He gaudit de tot, e sofert./No em queda més que resignar-me a morir./Per això criaré tranquil·lament una prole.)

Un poema del qual Ungaretti afirma a les seves notes:  “Lucca destacava que l'home és misteriosament cridat a sobreviure a si mateix en l'ordre espiritual mitjançant la paraula i en l'ordre natural mitjançant la prole. És una bajanada, ho sé, però m'ho prenia dramàticament, i acceptar la tradició va ser, encara és, per a mi, l'aventura més dramàtica (…)”

Amb aquests poemes al cap, i amb els camins i les muntanyes encara als ulls, llegeixo aquest Cant Lapó, en la versió de Josep-Ramon Bach.


LAMENT

Ploro de melangia pels rens de les muntanyes,
que inútilment les meves orelles senten
des d’aquesta solitària tenda.

Mes, ai, no m’ha estat concedit ‘enfilar-me
als turons, ni baixar-los,
ni veure els meus ramats de rens
sinó com a punts blancs.

Com trobar-m’hi bé a casa, com aconseguir-ho,
quan no puc ni munyir el meu ramat,
i he de beure’m la llet e les vaques de l’estable?

Ai, de mi! Si els fets són com els conto,
he de resignar-m’hi.
No puc pujar mai més als turons,
a les meves muntanyes, amb el ramat de rens.



J-R. Bach
Versions de Cants de la Lapònia,
dins de Versions Profanes
Pagès editor,
Lleida 2010.









- o -



J.R. Bach, Versions profanes. Pagès editor, Lleida 2010.
G. Ungaretti, La alegría. Traducció de Carlos Vitale. Igitur, Montblanc 2000.
W.C. Williams, recollit a "Antologia bilingüe". Selecció i traducció de J.M. López Merino. Alianza Editorial, Madrid, 2009