No amago la meva preferència per la veu lírica de la la Sònia Moll, així que a propòsit d'aquesta entrada al seu bloc, i de la magnífica versió d'un poema seu musicada per Clara Peya , aprofitaré per reproduir-lo.
El poema pertany a un llibre, una meravella, que ens diu que el dolor d'avui no necessàriament es projecta a l'endemà: aquesta veritat.
ROSA
T'evoco, Rosa, i se m'acut
que podria besar-te les parpelles
carregades de son i empresonar-te
un rínxol entre els dits,
si no fes tant de temps, que he congelat
el bes a frec de llavi.
Et penso, rosa, i sé perdut
el silenci quiet dels teus camins,
que ignoren el desfici del meu tacte
(en tinc un mapa mut que vaig omplint
a cops d'imaginari).
T'enyoro, Rosa.
I no vull més
que aquest misteri teu que m'omple el somni
i desfà les engrunes de certesa
que m'aguanten.
Sònia Moll,
Non si male nunc
Viena, Barcelona 2008
I aquí també teniu el poema "Rosa", diguem que "dels llavis" de la pròpia autora.
