dimecres, 16 de novembre de 2011

Dialoguen


M'agrada tenir-los de costat al petit tros de paret del despatx.

N. al despatx del pare.
El dibuix que la N. amb dos anys va fer per que m'endugués despatx i la versió, jivaritzada en un pòster, d'un dels impressionants retrats d'Antonio Saura (imprescindible la visita a la seva web). 


Saura en un pòster al despatx
Cap demagogia aquí: quan veiem un dibuix infantil, alguna cosa ens uneix amb aquells avantguardistes que van dibuixar per primera vegada a les parets de Lascaux o Altimira.


En el dibuix infantil hi trobem el desig primigeni, la necessitat de donar forma a les imatges que ens habiten sense els constrenyiments dels cànons, sense el pes dels segles a les espatlles. Amb el mateix delit (m’atreviria dir que el mateix rigor?) que trobem a una pintura de Saura o una la pintura de la N.