Trenta-dosena relectura
nocturna de “Tintín al Tibet”.
No hi surten
noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha,
vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és
Esperanza Spalding...
És així com
arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero,
que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la
seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario.
Més tard, doncs, escolto algun
del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps”
(disponibles a bandcamp).
M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home.
Us proposo aquesta preciosa cançó:
M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home.
Us proposo aquesta preciosa cançó:
I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més.
Bona nit, petons rodons.
3 comentaris:
Moltes gracies per les teves paraules company, ets molt amable...
De res, les paraules són sentides.
La veritat és que els treballs són molt macos, i aquesta cançó en particular m'ha "arribat" molt. així que gràcies a tu per la bellesa.
Ep, que la versió del disc també m'agrada molt. Per exemple, trobo preciosos els cors.
Felicitats, i molta sort!
Víctor.
Bé, espero que siguin cors el que sona per sota durant "l'estribillo".
Sino sorry ;-)
V.
Publica un comentari