dimecres, 24 de març de 2010

Manque Pierda

Efectivament el barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina, aïllat entre naus industrials i descampats. El Bar José era el centre d’una comunitat per la qual jo estava destinat, i José, el gran sacerdot del temple.

Darrere de l’altar, a manera de retaule, ens observava l’escut triangular del Real Betis Balompié, i més a baix una declaració torbadora.

VIVA EL BETIS MANQUE PIERDA

Em fascinava i la repetia: “Aunque pierda?, aunque pierda?”

Encara hi havia una mica de claredat a fora quan es van apagar les llums del poble sencer (perquè del barri en dèiem poble). José va presumir de la seva màgia davant una congregació escèptica i, entre riures, va fer que s’il·luminés l’escut.

“Ésta es la única que no se ha apagao en tol pueblo. Lo ves niño... mirá el niño, habéis visto que cara pone el niño!”.

M’agradaria saber com era la meva cara. La veritat és que durant anys aquell triangle ha seguit il·luminant tota la meva estupefacció.

Fa un temps vaig recordar això al meu pare. Se’n recordava vagament “ah, ja!, aquell escut lluminós que funcionava a piles...”

* * *

MANQUE PIERDA

El Bar José era el templo

de una comunidad para la que yo estaba destinado,

y en cuyo altar había escrita una declaración turbadora.


Yo aún no había leído nada, ni sabia nada,

pero masticaba aquellas las palabras

como si fueran un dictamen taoísta:

aunque pierda,

aunque pierda.


V.M.