dijous, 21 de maig de 2009

Déjame entrar

A casa no va entrar el vídeo fins que la meva mare no va complir els cinquanta anys, i d'aquelles jo ja no vivia a casa. A la que aleshores era la meva casa el vídeo no va arribar fins que el meu fill va tenir tres anys. D'aquelles el vídeo ja era un objecte de museu. Així doncs, en aquella ocasió per poder veure el Nosferatu de Murnau a la tele, vaig haver de posar el despertador a les quatre de la matinada, coses de l'horari cultural.

Sí, m'agraden algunes histories de vampirs. Recordo feliç aquell estiu a Almenar de Soria, llegint la traducció de Vicente Molina Foix del Drácula de Bram Stoker (edició de Cátedra, amb unes notes excel·lents) que recomano per què és una lectura divertidíssima: amb aquella barreja de pacateria victoriana i aquell estil tant modern (per fragmentari) de la segona part.

Abans de llegir el Drácula de Bram Stoker els vampirs per mi eren aquelles criatures de les infinites pel·lícules de sèrie B de la productora Hammer que de petit m'empassava amb una voracitat que encara ara em consumeix. Després va venir el Dràcula de Coppola que tant em va impressionar, una bèstia ferida tant plena de significats...

...Si, però res d'això té a veure amb el film que vaig veure ahir: "Déjame entrar" (Let the right one in), que segurament no passarà a la historia, però que a mi em va commoure.

La localització física de l'obra no és un detall superficial. La història es situa a les afores d'Estocolm, està ambientada als anys setanta i el rigorós hivern que té com a teló de fons és gairebé un personatge més del film.

Aquest setembre, a Santiago, vaig llegir "El bosque de los zorros" d’Arno Paasilina. Una narració poblada per un seguit de personatges extrems que viuen en un entorn igualment extrem i hostil, i pels quals és impossible no acabar sentint afecte. Dies després d'acabar el llibre, potser setmanes després, vaig escoltar a la ràdio que molts homes dels països escandinaus al divorciar-se tendeixen a marxar a viure a zones despoblades, com els personatges de la novel·la. Aquests homes viuen sols durant un temps i molts d'ells s'acaben suïcidant.

Ahir, en veure "Déjame entrar" vaig recordar que a la persona que em va regalar el llibre de Paasilina, i com li va impressionar constatar com era la vida de la gent en zones de climes tant extrems, i recordo que la seva conclusió era que el que a nosaltres ens semblava “peculiar” dels personatges de Paasilina, havia de ser interpretat més aviat en clau costumista. Crec que alguns dels personatges del films, els parroquians del bar per exemple, bé podien ser personatges d'un llibre de Paasilina.

"Déjame entrar" em va commoure, digue’m "nenaza" si vols.