dijous, 27 de novembre de 2008

No sense el meu baix I. Un professoret aclaparat pregunta als alumnes.

Pregunto als meus grenyuts alumnes de "so i imatge" si hi ha algun baixista a la sala, i em miren amb expectació.

Els avanço que la meva intenció és demanar-los si algú em pot deixar un baix durant 48h, que tranquils que no penso fer res estrany: que després de passar-me tot un estiu fent “patum-tum-tum-tum-tum”, d’iniciar el curs mirant preus per internet, després d’anys de fer servir la guitarra com un baix, estic pensant a comprar un baix elèctric però que no m’acabo d’atrevir... i ara dissimulen tots. Comprensible, no?

Aquella nit, a altes hores de la matinada entro les meves dades a una pàgina web. Sona l’avís de l’SMS “Siento una perturbación en tu Visa”... M’he comprat un baix.

El baix és una versió barata del model “Standart Jazz bass” de la casa Fender. De fet de la seva segona segona marca que es diu Squire. Aquest és el baix, només que el meu és en vermell. El venen per adolescents amb un pack amb ampli que diu "STOP DREAMING START PLAYING". Ja us podeu imaginar. Però per un principiant, sense cap altre interès que el de donar-me el petit gust de d’aprendre a tocar un instrument, és més que suficient.

Són moments dificils, hi ha gent que es queda a l'atur, la gent va curta de diners i que tot plegat és deixar-se dur per un atac consumista: perquè ja no sóc un adolescent de disset anys amb ínfules. Però mira... a pendre pel sac, tu.

La setmana següent torno a ser amb els grenyuts de so i imatge. Els dic que m’he comprat un baix, no entro en detalls. Durant el descans apareixen quatre baixistes (ho sabia).

To be continued.