dijous, 27 de novembre de 2008

No sense el meu baix II. Un home aclaparat es relaxa.

En contra del que el seu nom indica els Jazz-type bass, baixos amb el disseny i la filosofia del Fender Jazz bass, no estan pensats exclusivament pel jazz. De fet són paradigmàticament versàtils.

El màstil del meu Squier és molt, molt còmode. I el so és perfectament correcte per un individu com jo. M’agrada com m’he adaptat a l’instrument, sembla que hagi viscut tota una vida en un error. Casum l'olla! Si jo no era un guitarrero, si això del baix és lo meu, hòstia!

Torno a casa molt enrabiat amb mi mateix, la investigació ens va molt penosament: encallats i descentrats. No hay viento propicio para el que no sabe donde va. Em poso a pujar i baixar pentatòniques, busco una línia, i acaba sortint una. Una línea vertiginosa i obsessiva... deu minuts després estic completament suat. Faig més aspecte de clochard que de costum, però em sento alliberat.
To be continued.