dilluns, 27 d’octubre de 2008

Coral romput (III). Una reflexió i tres fragments

Un post llarg, contravenint les regles dels blogs. Disculpeu-me.

Dissabte passat vam poder gaudir de la teatralització de " Coral Romput (de Vicent Andrés Estellés) en la versió de Joan Ollé .



No paro de dir-me que si aquest fos un país normal (país aquí vol dir Catalunya, però també podria ser Espanya, si Espanya tingués a bé considerar com a seva la cultura en català) aquest poema monumental estaria reeditat i no pas a disposició dels lectors gràcies a la benemèrita disposició d'un internauta. El mateix dic del disc, els drets del qual pertànyen a Sony-BMG, i que es gestionen des d'Alemanya. Els drets d'uns paios que ni conèixen: Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler.

Ah, i quins actors! Tots eh, però quins magnífics actors són Joan Anguera, Eduard Farelo, i quina "bèstia" és Pere Arquillué... en fi... si això fos Broadway!

Bé, finalment, per acabar amb la sèrie de posts referits a Coral Romput, he decidit incloure tres fragments escruixidors, amb els que espero pugueu copsar la magnitud carnal i espiritual d'aquest poema fascinant.

-------------------------------------

FRAGMENTS DE LA TERCERA PART DE CORAL ROMPUT

Vicent Andrés Estellés


Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no m'en recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos? (...)

(...)

Els pecats que he comés no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comés, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, cree que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,(...)


(...)


Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.