Novament una poètica que no acabo de comprendre però en la intueixo un misteri, una foscor propera... La poesia d'Alejandra Pizarnik gira al voltant de la infantesa, la nit, el terror... Dit així he d'admetre que a priori no m'interessaria, però el cas és que un cop descoberta (per casualitat), descoberta sense prejudicis, la seva poesia no ha deixat mai d'hipnotitzar-me, inquietar-me, preguntar-me .L’any 2000, Lumen va publicar la poesia complerta d’Alejandra Pizarnik, editada a càrrec de la poeta Ana Becciú. Després vindria la prosa. D’aquest volum, el llibre que més m’interessa és Arbol de Diana (1962). D’ell n’extrec alguns poemes. Observeu la transparència...
de "Arbol de Diana (1962)".
1
He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.
6
ella se desnuda en el paraíso
de su memoria
ella desconoce el feroz destino
de sus visiones
ella tiene miedo de no saber nombrar
lo que no existe.
23
una mirada desde la alcantarilla
puede ser una visión del mundo
la rebelión consiste en mirar una rosa
hasta pulverizarse los ojos
34
la pequeña viajera
moría explicando su muerte
sabios animales nostálgicos
visitaban su cuerpo caliente
Alejandra Pizarnik
Poesía Completa
Lumen
Barcelona, 2000.
Més informació sobre Alejandra Pizarnik a la pàgina de l'Instituto Cervantes (click aquí). Més poemes a "literatura.org" i a "amediavoz.com".
