dimecres, 16 de juliol de 2008

Coral romput (II)


Més fragments de "Coral romput" (vegeu l'enllaç del dia 10 de Juliol)

(...) Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera

com un genoll de noia. Possiblement pensava

aleshores en un genoll bastant concret.

Però el genoll que deia és el genoll que pense,

vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans

sorgeix la primavera con un genoll de noia,

si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,

si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?

Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:

potser escriu buscant les lletres una a una.

Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,

mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,

en un petit quadern. El meu anhel seria

estar tota la vida escrivint, amb la lletra

petita, un cant llarguíssim i penosament lent,

lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,

treballar en silenci complicats capitells

-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,

dolces corbes d'amor, una callada ofrena

diària, una ofrena callada a qui més vull

i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.

Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, día a día, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.(...)

Vicent Andrés Estellés

Fragment de Coral Romput
La clau que obri tots els panys, 1971.





I encara (si voleu sentir l'Ovidi i el Toti, la primera part del fragment transcrit la podeu sentir al minut 6:50 aproximadament del següent vídeo):