diumenge, 18 de maig de 2008

Fes-te un blog, em va dir. Fes-te un blog, li vaig dir.

a M.R.A.
i a O.B.


Ai, el desig de publicar que ens corseca a tots plegats. Jo vaig dient que no, que ja ho ho tinc superat, però encara ara no crec estar curat del tot d'aquest desfici. Aixi que res de gaires lliçons.

I tanta gent com hi ha, amb tant de talent!

Per què jo, arreu a on miro hi veig talent, talent, talent... Arreu a on vaig descobreixo gent amb un talent, una sensibilitat i uns coneixements extraordinaris. Quina vida tant punyeterament curta, que no ens dóna prou temps per aprendre tot el que voldríem!

Fes-te un blog, em va dir el Capità Aranya. El vaig fer, i jo vaig transmetre el missatge amb fervor. Però no hi ha color. Som éssers analògics, lepismes devoradors de paper.

En això de la publicació, els de la generació dels meus alumnes ens porten molt d’avantatge: tenen claríssim que internet ofereix una possibilitat de publicació immediata i de seguida tiren de blogs. La qual cosa és magnífica per que de seguida els permet tenir una petita comunitat de lectors fervorosos. És magnífic, felicitats.

Nosaltres, els analògics, hem hagut de superar (i ho hem fet amb més resignació que convenciment) això de pensar que publicar significa fer-ho de forma convencional.

La contrapartida de la publicació electrònica és que no sempre publiquem coses prou meditades. I és que una cosa és la immediatesa a l’hora d’arribar a la comunitat de lectors i altra és la poca maduració dels textos.

Poques coses sé d’això d’escriure, però si que sé que requereix un treball pacient de fer, refer, refer, reescriure, aplicar la tisora, refer, reescriure, aplicar la tisora... El blog, treu temps i provoca un vertigen que potser és incompatible amb la serenor amb la que un ha de treballar els textos.

Per acabar, llegeixo al blog "Pretextos" a on escriu en Juan Etchegoyen (i Patricia Higa, i Laura Pirpignani), la següent declaració d'intencions.

"¿Por qué un blog?

Porque no creo en concursos literarios, sobre todo porque nunca me otorgaron ningún premio. Porque no me parece una alternativa atractiva autofinanciarme una edición de pocos ejemplares que terminarían bajo la cama o en la baulera de algún amigo. Porque no me da la cara para darles fotocopias de mis textos a mis amigos (un blog es una manera menos violenta de ¨invitarlos¨a que me lean). Porque es bueno tener un proyecto con Laura y con Juan. Hasta ahora con ellos eran empanadas y vino. Porque es gratis. Porque se arriesga poco. Porque pretendo impunidad. O, al menos, busco compañeros de prisión." Blog "Pretextos"

Sort a tothom!

I ens trobem a la xarxa.