dijous, 4 d’octubre de 2007

La navalla de Margarit

(... amb el permís, no sol·licitat, de David Juher)


Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).


PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria

la ganiveretia era un esclat

de llum en els petits miralls d'acer.

Amb el front descansant damunt del vidre,

mirava una navalla llarga i fina,

bella com una estàtua de marbre.

Com que els de casa no volien armes,

vaig comprar-la en secret i, en caminar,

la sentia, pesant, dins la butxaca.

A vegades l'obria a poc a poc,

i sorgia la fulla, recta i prima,

amb la conventual fredor de l'arma.

Presència callada del perill:

vaig amagar-la, els trenta primers anys,

rere llibres de versos i, després,

dins un calaix, entre les teves calces

i entre les teves mitges.

Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,

torno a mirar-la, oberta al meu palmell,

tan perillosa com a la infantesa.

Sensual, freda. Més a prop del coll.


Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.


Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.

La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.